Menorca és un d’aquests llocs que et permeten desconnectar i recuperar la veritable mesura de les coses. També hi ha discoteques i força activitat nocturna per a la disbauxa i el “mogollón”, pels sopars a la fresca i per gastar-te la pasta en resum, de mil maneres, com a Eivissa, o a Salou, o a Lloret, etc, que esdevenen capitals de la temporada estiuenca.
Però Menorca manté un caire tranquil, si vols, que costa molt de trobar a altres indrets. Un lloc comú pel repòs, a la remor de les onades i amb un got de pomada ben fred a la mà (gin Xoriguer amb llimonada) La quietud de Menorca és difícilment comparable i li dona avantatges davant les cel·les de Montserrat o de Poblet o del Santuari de Lord, també recomanables per a la reflexió. En aquests llocs vas a cercar l’espai i les condicions mentres que a Menorca, te les trobes.
I sense voler, ja penses en tornar-hi aviat, amb el viatge més ben planificat, al juliol o al setembre, perquè a l’agost hi ha massa gent i vols gaudir de tot sense aglomeració. I penses en preveure el lloguer d’una barca per fer la volta a l’illa farcida com està de cales i de coves feréstecs i solitàries. I en aquest procés obert d’imaginació es van barrejant les coses i comencen a aflorar temes. Els primers íntims, com si fessis una mirada a l’interior i després inevitablement cap enfora, desordenadament.
Més de 29.000 nens ja han mort de fam a la “banya d’Àfrica” des del juny i aquí aliens a aquest drama, gaudint de les vacances entre calderetes de marisc i ensaïmades. És normal? Sí, és normal. En aquest món que hem parit i hi vivim, aquestes coses ja passen. Convivim en aquesta mena de contradicció. És just? No, no és just.
Mentrestant les darreres informacions econòmiques europees ens diuen que el Regne d’Espanya es troba ben fomut, afegint que el seu “rescat” seria inviable atesa la dimensió i el volum de diners necessaris. Divendres passat la prima de risc espanyola (el nivell de confiança dels préstecs entre països que pren el model alemany com a referència) s’elevava fins valors del 420 i tancava a 369, mentres l’italià acabava a 373, per primer cop superior a l’espanyol, la qual cosa provocava alleugeriment a uns quants perquè: “mal de muchos, consuelo de tontos” – que deia la meva àvia. Tot mirant el far d’Artrutx a Menorca, se’m va acudir que les situacions de Grècia, Portugal, Espanya i ara també Itàlia potser no són casuals i simplement està pujant la frontera física de la pobresa a Europa, si més no, el seu “transfer”. Quants pobres calen per fer un ric? – reblava una “piulada” d’ahir. Fins i tot els Estats Units, paradigma del capitalisme, té un deute brutal del qual els xinesos controlen el 70% començant a influir en la política nord americana. La dreta s’ha enrocat i el demòcrata Obama ha hagut de reduir les prestacions socials i permetre el blindatge dels impostos dels rics per protegir-los.
Tot sembla quedar lluny del ciutadà, si ens ho mirem des de la petitesa, des de la immediatesa i alguns creuen que no hi ha res a fer sinó esperar els esdeveniments. Per sort, no obstant això, sempre hi ha una part de la societat civil compromesa amb la comunitat, que actua com a petites cèl·lules vives, actives i participatives. Els Indignats del moviment 15-M són un exemple, com també ho són els pares i mares que participen activament a l’escola dels seus fills per millorar la qualitat, o els ciutadans que s’impliquen políticament amb voluntat de servei, etc. I així podem anar sumant demostrant certa la frase que tant m’agrada de la Margaret Mead: “no dubtis mai que un petit grup de ciutadans pensants i compromesos poden canviar el món. De fet, són els únics que ho han aconseguit sempre”
A Catalunya, els independentistes també són gent que no es conforma. Darrerament ha crescut la consciència ciutadana sobre el dret de decidir i les enquestes ja parlen d’un 43% de favorables. Abans la gent es moria de malaltia sense saber exactament de què, però ara gairebé totes tenen un nom i els catalans i catalanes, com a poble, sabem que ens morim d’espoli fiscal i de maltractament. És allò de l’acudit: “ara que hem aprés a dir Independència, l’anomenen Supervivència?”
Una barca de vela mediterrània passa just darrera del far i el sol es pon. Quina imatge de postal, per Déu! ... Suggereixo als directors de cinema catalans que comencin a generar històries de llibertat i la èpica suficient per poder visualitzar la normalitat pluricultural independentista. Perquè si s’ensorra econòmicament el Regne d’Espanya i els catalans tirem pel dret, no arribi el moment de la mandra i a molts els pesi més la motxilla dels seus orígens ancestrals, que no pas el futur dels seus fills. És una idea, des de Menorca.