 |
Creixement del Producte Interior Brut a alguns països de l’eix Atlàntic i de l’eix Pacífic segons The Economist, diari americà de referència.
|
Aquest gràfic ve a explicar que en el període del 2007 al 2012, l’evolució del creixement econòmic mundial ha experimentat canvis molt substancials. Tant significatius i rellevants, que cal un esforç per entendre que les condicions i els models de vida estan canviant.
Si entenem aquest diagrama, veurem que la dissolució de l’antiga URSS era molt convenient pel govern rus. Van saber veure els canvis de l’anomenada nova geopolítica econòmica i es van treure de sobre la rèmora de països com Kirguizistan, Azerbaidjan, Kazakhstan, Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan o Armènia, Geòrgia, Bielorússia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia o Ucraïna, quedant-se amb el control dels seus recursos naturals i dels drets de la seva explotació, ja fossin tècnics o contractuals.
Alemanya salva els mobles liderant la UE, fent préstecs tècnics a Grècia per valor de 50 mil milions i xuclant-los desprès 260 mil milions de deute a canvi, per exemple. I si França ha fet el tanoca, no trobo els adjectius per dir el paper que hi juguen Itàlia i el Regne d’Espanya.
Brasil, la Índia i la Xina mereixen un estudi a part. El seu creixement és exponencial i canvia els equilibris de l’economia mundial. La Xina, per exemple, ha comprat el 70% del deute públic dels Estats Units i tenen totes les eines per ensorrar “el somni americà” quan vulguin. Si volen, podran tornar a fer un daltabaix de les borses i reproduir escenes del passat a Wall Street amb brokers i magnats saltant per les finestres. I la Índia, malgrat la penúria de la seva gent, inverteix diners en projectes espacials de primera línia i amenaça en liderar el campionat de la Fórmula 1 sense cap pudor envaint espais conceptuals creats pel gaudi dels occidentals.
El món canvia. Els equilibris sovint injustos s’estan movent i ens porten a un nou ordre.
Això contrasta amb la visió del meu país que hauria de reaccionar deslliurant-se del llast de l’Estat Espanyol que ens espolia i ens maltracta. Però no podem, perquè Catalunya i Espanya tenim una relació desigual. El govern espanyol ens té dominats. Patim una mena de violència de gènere que en realitat és violència d’Estat, abús de poder, dret de conquesta de fa tres segles i tècnicament no som ciutadans sinó vassalls, súbdits d’un rei, que no podem exercir el dret universal de decidir el nostre futur ni el dels nostres fills.
El món canvia però aquí seguim igual malgrat tenir capacitat i talent, condemnats a entendre’ns amb gent mal pagadora que encara ens amenacen i tot! On són els 759 milions de l’addicional tercera? I els diners de les inversions promeses, any rere any, mai no fetes. I els 1.450 milions del Fons de Compensació Interterritorial? ... Amb una mà ens escanyen el coll i amb l’altra ens tapen la boca, perquè l’agressió a la cultura, a la Llengua i a tot el que fa ferum català, els fa nosa (a alguns, urticària).
El món canvia i el futur és dels que saben adaptar-se, però a nosaltres ens priven la oportunitat. I interpretant les dades macroeconòmiques del creixement, també contrasten amb el meu poble, Castellbell i el Vilar. No pel volum, és clar, sinó per les actituds. Hom mira avall, a terra, per por d’ensopegar, vençut, en comptes d’alçar la mirada. Qui dia passa, any empeny. És el costum, és al que estem acostumats. A que les coses mai es facin o es facin malament. El camp de futbol encara s’ha de pagar, les urbanitzacions estan pendents d’urbanitzar, el nou CAP que mai es farà es va dissenyar per fer fotos als plànols i emmarcar-les i no amb criteris pràctics i realistes, l’institut no té ubicació clara pel curs vinent a poc temps de les preinscripcions, mig poble no està connectat al col·lector del clavegueram, i ens fan una vorera amb 18 fanals camí del Burés que valen un dineral i que fan menys llum que el meu encenedor BIC. Som un poble de gent treballadora, humil, bona, solidaria, i de carrers de quarta regional. Quina categoria! Ara be, la crisi ho justifica tot. I abans?... Quan hi havia diners, no hi havia voluntat socialista d’abordar alguns problemes greus. Després han vingut els que tenien voluntat, però quan no hi havia ni un duro! Ara toca gestionar els pocs recursos que arriben al Consistori i passar el plomall al seu programa electoral que a poc a poc ja va acumulant centímetres de pols. Quin poble més complicat i quin nivell de dirigents!
No ens hem de resignar, ni ens hem d’atabalar massa, perquè en definitiva les coses en aquest món sempre les comencen a moure uns pocs i després es van afegint la resta si el projecte és prou engrescador. En fi, el món canvia i nosaltres estem disposats a ser actors actius. I sabem cap on volem anar, sols o acompanyats: cap a una nació més justa, més lliure i independent.
T’hi apuntes?
Si entenem aquest diagrama, veurem que la dissolució de l’antiga URSS era molt convenient pel govern rus. Van saber veure els canvis de l’anomenada nova geopolítica econòmica i es van treure de sobre la rèmora de països com Kirguizistan, Azerbaidjan, Kazakhstan, Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan o Armènia, Geòrgia, Bielorússia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia o Ucraïna, quedant-se amb el control dels seus recursos naturals i dels drets de la seva explotació, ja fossin tècnics o contractuals.
Alemanya salva els mobles liderant la UE, fent préstecs tècnics a Grècia per valor de 50 mil milions i xuclant-los desprès 260 mil milions de deute a canvi, per exemple. I si França ha fet el tanoca, no trobo els adjectius per dir el paper que hi juguen Itàlia i el Regne d’Espanya.
Brasil, la Índia i la Xina mereixen un estudi a part. El seu creixement és exponencial i canvia els equilibris de l’economia mundial. La Xina, per exemple, ha comprat el 70% del deute públic dels Estats Units i tenen totes les eines per ensorrar “el somni americà” quan vulguin. Si volen, podran tornar a fer un daltabaix de les borses i reproduir escenes del passat a Wall Street amb brokers i magnats saltant per les finestres. I la Índia, malgrat la penúria de la seva gent, inverteix diners en projectes espacials de primera línia i amenaça en liderar el campionat de la Fórmula 1 sense cap pudor envaint espais conceptuals creats pel gaudi dels occidentals.
El món canvia. Els equilibris sovint injustos s’estan movent i ens porten a un nou ordre.
Això contrasta amb la visió del meu país que hauria de reaccionar deslliurant-se del llast de l’Estat Espanyol que ens espolia i ens maltracta. Però no podem, perquè Catalunya i Espanya tenim una relació desigual. El govern espanyol ens té dominats. Patim una mena de violència de gènere que en realitat és violència d’Estat, abús de poder, dret de conquesta de fa tres segles i tècnicament no som ciutadans sinó vassalls, súbdits d’un rei, que no podem exercir el dret universal de decidir el nostre futur ni el dels nostres fills.
El món canvia però aquí seguim igual malgrat tenir capacitat i talent, condemnats a entendre’ns amb gent mal pagadora que encara ens amenacen i tot! On són els 759 milions de l’addicional tercera? I els diners de les inversions promeses, any rere any, mai no fetes. I els 1.450 milions del Fons de Compensació Interterritorial? ... Amb una mà ens escanyen el coll i amb l’altra ens tapen la boca, perquè l’agressió a la cultura, a la Llengua i a tot el que fa ferum català, els fa nosa (a alguns, urticària).
El món canvia i el futur és dels que saben adaptar-se, però a nosaltres ens priven la oportunitat. I interpretant les dades macroeconòmiques del creixement, també contrasten amb el meu poble, Castellbell i el Vilar. No pel volum, és clar, sinó per les actituds. Hom mira avall, a terra, per por d’ensopegar, vençut, en comptes d’alçar la mirada. Qui dia passa, any empeny. És el costum, és al que estem acostumats. A que les coses mai es facin o es facin malament. El camp de futbol encara s’ha de pagar, les urbanitzacions estan pendents d’urbanitzar, el nou CAP que mai es farà es va dissenyar per fer fotos als plànols i emmarcar-les i no amb criteris pràctics i realistes, l’institut no té ubicació clara pel curs vinent a poc temps de les preinscripcions, mig poble no està connectat al col·lector del clavegueram, i ens fan una vorera amb 18 fanals camí del Burés que valen un dineral i que fan menys llum que el meu encenedor BIC. Som un poble de gent treballadora, humil, bona, solidaria, i de carrers de quarta regional. Quina categoria! Ara be, la crisi ho justifica tot. I abans?... Quan hi havia diners, no hi havia voluntat socialista d’abordar alguns problemes greus. Després han vingut els que tenien voluntat, però quan no hi havia ni un duro! Ara toca gestionar els pocs recursos que arriben al Consistori i passar el plomall al seu programa electoral que a poc a poc ja va acumulant centímetres de pols. Quin poble més complicat i quin nivell de dirigents!
No ens hem de resignar, ni ens hem d’atabalar massa, perquè en definitiva les coses en aquest món sempre les comencen a moure uns pocs i després es van afegint la resta si el projecte és prou engrescador. En fi, el món canvia i nosaltres estem disposats a ser actors actius. I sabem cap on volem anar, sols o acompanyats: cap a una nació més justa, més lliure i independent.
T’hi apuntes?