Buscava un pis de lloguer que no fos car i un
home del poble em va oferir una ganga. Em cedia una de les seves propietats
sense cobrar-me res. Era un pis justet,
però faria la feina - vaig pensar. Desfent-me en agraïments cap al meu benefactor i com
que no hi havia lavabo ni escalfador, vam acordar fer unes petites reformes que
pagaria jo. De fet, ell mateix s’encarregaria de fer-les a bon preu, perquè
casualment era accionista d’una empresa del ram de la construcció i coneixia
professionals. Així, un dia van venir uns operaris i van fer el lavabo amb
banyera i també van instal·lar l’escalfador. La cosa es va allargar perquè van
aprofitar per canviar la instal·lació de plom per una de coure des del
comptador de l’escala fins el darrer racó, i no eren de mida estàndard sinó més
grosses. A més, jo amb un plat de dutxa ja feia i m’havien instal·lat una
banyera de metre vint!
Després dels tubs de coure, el lavabo,
l’escalfador, ... i el porter automàtic, alguna cosa em va començar a
preocupar. Efectivament, la sorpresa va ser el dia que el meu benefactor em va
voler cobrar el patracol de factures de totes les millores. Li vaig dir que em
semblava una bestiesa i que podia assumir les coses que havíem parlat
inicialment, però que hi havia altres que les havia fet ell per millorar la
seva propietat. Em va recordar que si no pagava, havia de buidar el pis després
de l’estiu i que ens veuríem als tribunals. Em va amenaçar dient que les obres
eren evidents, estaven fetes, es veien, i que qualsevol jutge li donaria la
raó.
Els pèrits de la meva companyia asseguradora
valoren les obres de l’escalfador i del lavabo en un import 5 vegades inferior
al que pretenen cobrar-me. En resum, estic cardat i només puc confiar en la justícia.
Aquesta història no és ficció. És una
al·legoria del problema que patim els pares i mares, els alumnes, els
professors, l’Ajuntament i tot el poble de Castellbell i el Vilar amb la
situació del SES Bages Sud. Ens volen cobrar 850.000€ d’unes obres que els
nostres tècnics valoren en 180.000€.
Lucrar-se a costa de la bona fe de les
persones és una pràctica que ve d’antic, però no vol dir que sigui legítima,
legal. També d’antic, Plató ja deia que la justícia és la pauta de la vida de
la comunitat, és virtut i no només resposta a res. Les nostres arrels i els
nostres valors republicans van per aquí. Gràcies a l’amic David G. vaig llegir
l’article d’en Sánchez Piñol on ens il·lustra sobre algunes incongruències del
sistema, recordant-nos per exemple que els jocs d’atzar són d’una naturalesa
injusta i perversa, lluny de l’esforç, del sacrifici i de la voluntat de
superació o de la igualtat d’oportunitats i en canvi l’estat promou la seva
insolidaritat, l’avarícia i li fa publicitat amb diners públics. La llei doncs
no esdevé avui dia garant de la justícia com alguns l’entenem.
A Castellbell i el Vilar, la
comunitat educativa se n’està adonant i l’Ajuntament no vol ni pot acceptar
aquest deute econòmic que reclama un propietari/constructor espavilat. El temps
de l’especulació i de la bombolla immobiliària s’ha acabat i la indefensió d’un
poble, és a les mans d’un jutge molt allunyat en el temps de la saviesa de
Plató. Podem confiar en la Justícia?