Tinc un amic que viu a Karlsruhe, Alemanya. Hi viu i hi
treballa, però no se sent alemany ni vol ser-ho. Tant és així, que
segueix empadronat a Blanes per poder venir a votar i exercir de català.
Karlsruhe és una ciutat del districte federal de Baden-Wurtemberg, seu
del Tribunal Constitucional Federal Alemany (Bundesverfassungsgericht).
Mantenim certa "correspondència electrònica" i em sorprèn que un analista de riscos reputat com és ell, afirmi categòricament que Catalunya serà un nou estat d'Europa. Ho fa des de la distància, de manera asèptica, lògica, objectiva i democràtica.
Reconec que la ciutadania s'està activant, que alguna cosa ha canviat, probablement incentivada per la crisi i la pressió. Durant molt de temps hem sentit dir als governants que el poble és madur per decidir i he desconfiat. He desconfiat perquè he constatat que estem sotmesos a manipulació mediàtica i a control social, a interessos econòmics que ostenten el poder. I també he constatat la dificultat que sovint ha demostrat la societat adormida, instal·lada en el cofoisme, en la prudència, digerint la corrupció i la injustícia amb prou feines sense queixa, cada cop més tancada en sí mateixa, incapaç de reaccionar. Darrerament ja no és així.
Sociològicament, el fet que els sentiments i els anhels sobirans del poble català hagin perdurat durant tant de temps i tantes vicissituds no pot explicar-se si no és que es tracta d'un nacionalisme de caire cultural i no polític (faig meves les paraules de l'Hilari Raguer). La manera de fer i de viure, els costums, la tradició, la història, la llengua, etc, i la capacitat de conviure i de recollir el llegat "forester" dels immigrants dels anys 60, 70, 80, tot plegat, més que les aspiracions polítiques transitòries, han permès configurar una societat normal i compacta en la seva diversitat. La història recent de Catalunya demostra que aquest ha estat un nacionalisme acollidor, integrador, que s'ha anat enriquint i que ha evolucionat mentre patia alhora els esforços, també històrics, de la repressió i els intents d'assimilació procedents dels successius governs de Madrid. Així, encara és més clar l'èxit. L'èxit de ser i estar, que diu el Toni Albà, perquè no depèn d'ideologies sinó de la gent, del poble. I ara que tot remou, es perfilen les condicions polítiques que, al cap i a la fi, són les que determinen en democràcia.
A les darreres eleccions al Parlament hi ha hagut un alt percentatge de participació i la majoria de ciutadania ha fet confiança a partits que defensen el Dret de Decidir, com a pas previ a una República Catalana, a la creació d'un Nou Estat d'Europa. Aquests partits són CiU, ERC i les CUP, que tenint posicions compartides sobre aquesta aspiració legítima, són alhora ben diferents i representatives ideològicament, si ho mirem en relació a l'eix dreta-esquerra.
Catalunya ha viscut un procés complex amb naturalitat. Ha estat un procés que ha sorprès a molts: ¿quin dissenyador s'anava a imaginar que la dilució dels anhels i sentiments d'un poble, acabaria per enfortir el substrat? ¿Qui podia preveure que els milers i milers de persones que van haver d'emigrar a Catalunya els anys 50, 60, 70 i 80, procedents d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, etc, i ara també els seus fills i néts, acabarien arrelant i fent seva la consciència nacional catalana sense haver de renunciar a les seves arrels?
En el recentment constituït Parlament de Catalunya, al costat dels que representen un futur engrescador de recuperació de l'estat del benestar i de l'economia, hi ha un sector difícil de contextualitzar en el nou escenari. N'hi ha els que diuen sí, però no. N'hi ha que diuen no, però sí. I també els que volen seguir com sempre, mesells i vassalls, captius d'un govern llunyà que no ens respecta perquè no ens estima. Massa poc espai per a tanta sigla!. Aquest sector l'ocupen ICV/EUiA, el PSC, el PP i Ciutadans. En el procés de transició nacional que hem encetat, caldrà veure com es posicionen. D'alguns d'ells espero que sàpiguen interpretar bé el canvi de la partitura i entenguin que si no reaccionen, la tendència dels seus vots serà a la baixa, perquè a mesura que passa el temps, la gent es cansa i la població envelleix. Aniran perdent pistonada. El moment de construcció és irreversible i demana la presència i l'esforç de tots. Si no és així, alguns s'acabaran diluint i desapareixent.
La llista de greuges i d'abusos que ha patit Catalunya per part de l'estat espanyol és tant llarga, hi ha tants d'arguments, que fins i tot els més escèptics acaben entrant en sintonia, ni que sigui egoistament apel·lant a la supervivència. Com a darrera mostra, l'estat espanyol exigeix a Catalunya el compliment del dèficit pressupostari autonòmic que només es pot abordar amb reducció de la despesa, és a dir, aplicant més retallades socials que repercuteixen directament sobre les persones. Paral·lelament, l'estat impedeix el control dels ingressos i demostra un cop més la seva mala fe aprovant un nou impost al 0% per protegir els bancs i les entitats financeres. Així impedeix que la Generalitat pugui recaptar per aquesta via, i poder minimitzar l'impacte social. Està passant mentre la vaca catalana que és el 16% de la població de l'estat i ja aporta més del 22% a la caixa de l'estat espanyol, està patint alhora un espoli fiscal de 16 mil milions d'€ anual i un incompliment crònic d'inversions en infraestructures, etc.
D'un temps ençà, la societat catalana s'ha mobilitzat. Va passar pel davant dels polítics l'11 de setembre del 2012 i va marcar el camí. El nacionalisme cultural ha estat amatent des de fa centenars d'anys i ara ha agafat embranzida multitudinàriament, plural i transversal. La manifestació de 10Mil catalans i catalanes a Brussel·les el 7 de març de 2009, la manifestació del 10 de juliol de 2010, el fenomen de les consultes sobre la independència, la tasca de l'Òmnium, d'entitats diverses i darrerament les accions de l'Assemblea Nacional Catalana, tot suma.
De tot això el meu amic d'Alemanya no en parla. Diu que vist fredament, la independència és l'única sortida per Catalunya. Que la participació del 55% en un referèndum està garantida. Que la recent majoria al Parlament demostra que serà un nou estat d'Europa. I que mentrestant, solidesa i solidaritat amb els que ho estan passant malament. Que ve un període de resistència i només ens cal un copet més de ciutadania, un altre, perquè els polítics facin el pas.
Mantenim certa "correspondència electrònica" i em sorprèn que un analista de riscos reputat com és ell, afirmi categòricament que Catalunya serà un nou estat d'Europa. Ho fa des de la distància, de manera asèptica, lògica, objectiva i democràtica.
Reconec que la ciutadania s'està activant, que alguna cosa ha canviat, probablement incentivada per la crisi i la pressió. Durant molt de temps hem sentit dir als governants que el poble és madur per decidir i he desconfiat. He desconfiat perquè he constatat que estem sotmesos a manipulació mediàtica i a control social, a interessos econòmics que ostenten el poder. I també he constatat la dificultat que sovint ha demostrat la societat adormida, instal·lada en el cofoisme, en la prudència, digerint la corrupció i la injustícia amb prou feines sense queixa, cada cop més tancada en sí mateixa, incapaç de reaccionar. Darrerament ja no és així.
Sociològicament, el fet que els sentiments i els anhels sobirans del poble català hagin perdurat durant tant de temps i tantes vicissituds no pot explicar-se si no és que es tracta d'un nacionalisme de caire cultural i no polític (faig meves les paraules de l'Hilari Raguer). La manera de fer i de viure, els costums, la tradició, la història, la llengua, etc, i la capacitat de conviure i de recollir el llegat "forester" dels immigrants dels anys 60, 70, 80, tot plegat, més que les aspiracions polítiques transitòries, han permès configurar una societat normal i compacta en la seva diversitat. La història recent de Catalunya demostra que aquest ha estat un nacionalisme acollidor, integrador, que s'ha anat enriquint i que ha evolucionat mentre patia alhora els esforços, també històrics, de la repressió i els intents d'assimilació procedents dels successius governs de Madrid. Així, encara és més clar l'èxit. L'èxit de ser i estar, que diu el Toni Albà, perquè no depèn d'ideologies sinó de la gent, del poble. I ara que tot remou, es perfilen les condicions polítiques que, al cap i a la fi, són les que determinen en democràcia.
A les darreres eleccions al Parlament hi ha hagut un alt percentatge de participació i la majoria de ciutadania ha fet confiança a partits que defensen el Dret de Decidir, com a pas previ a una República Catalana, a la creació d'un Nou Estat d'Europa. Aquests partits són CiU, ERC i les CUP, que tenint posicions compartides sobre aquesta aspiració legítima, són alhora ben diferents i representatives ideològicament, si ho mirem en relació a l'eix dreta-esquerra.
Catalunya ha viscut un procés complex amb naturalitat. Ha estat un procés que ha sorprès a molts: ¿quin dissenyador s'anava a imaginar que la dilució dels anhels i sentiments d'un poble, acabaria per enfortir el substrat? ¿Qui podia preveure que els milers i milers de persones que van haver d'emigrar a Catalunya els anys 50, 60, 70 i 80, procedents d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, etc, i ara també els seus fills i néts, acabarien arrelant i fent seva la consciència nacional catalana sense haver de renunciar a les seves arrels?
En el recentment constituït Parlament de Catalunya, al costat dels que representen un futur engrescador de recuperació de l'estat del benestar i de l'economia, hi ha un sector difícil de contextualitzar en el nou escenari. N'hi ha els que diuen sí, però no. N'hi ha que diuen no, però sí. I també els que volen seguir com sempre, mesells i vassalls, captius d'un govern llunyà que no ens respecta perquè no ens estima. Massa poc espai per a tanta sigla!. Aquest sector l'ocupen ICV/EUiA, el PSC, el PP i Ciutadans. En el procés de transició nacional que hem encetat, caldrà veure com es posicionen. D'alguns d'ells espero que sàpiguen interpretar bé el canvi de la partitura i entenguin que si no reaccionen, la tendència dels seus vots serà a la baixa, perquè a mesura que passa el temps, la gent es cansa i la població envelleix. Aniran perdent pistonada. El moment de construcció és irreversible i demana la presència i l'esforç de tots. Si no és així, alguns s'acabaran diluint i desapareixent.
La llista de greuges i d'abusos que ha patit Catalunya per part de l'estat espanyol és tant llarga, hi ha tants d'arguments, que fins i tot els més escèptics acaben entrant en sintonia, ni que sigui egoistament apel·lant a la supervivència. Com a darrera mostra, l'estat espanyol exigeix a Catalunya el compliment del dèficit pressupostari autonòmic que només es pot abordar amb reducció de la despesa, és a dir, aplicant més retallades socials que repercuteixen directament sobre les persones. Paral·lelament, l'estat impedeix el control dels ingressos i demostra un cop més la seva mala fe aprovant un nou impost al 0% per protegir els bancs i les entitats financeres. Així impedeix que la Generalitat pugui recaptar per aquesta via, i poder minimitzar l'impacte social. Està passant mentre la vaca catalana que és el 16% de la població de l'estat i ja aporta més del 22% a la caixa de l'estat espanyol, està patint alhora un espoli fiscal de 16 mil milions d'€ anual i un incompliment crònic d'inversions en infraestructures, etc.
D'un temps ençà, la societat catalana s'ha mobilitzat. Va passar pel davant dels polítics l'11 de setembre del 2012 i va marcar el camí. El nacionalisme cultural ha estat amatent des de fa centenars d'anys i ara ha agafat embranzida multitudinàriament, plural i transversal. La manifestació de 10Mil catalans i catalanes a Brussel·les el 7 de març de 2009, la manifestació del 10 de juliol de 2010, el fenomen de les consultes sobre la independència, la tasca de l'Òmnium, d'entitats diverses i darrerament les accions de l'Assemblea Nacional Catalana, tot suma.
De tot això el meu amic d'Alemanya no en parla. Diu que vist fredament, la independència és l'única sortida per Catalunya. Que la participació del 55% en un referèndum està garantida. Que la recent majoria al Parlament demostra que serà un nou estat d'Europa. I que mentrestant, solidesa i solidaritat amb els que ho estan passant malament. Que ve un període de resistència i només ens cal un copet més de ciutadania, un altre, perquè els polítics facin el pas.