Avui estreno aquest blog i em fa molta il·lusió. Sóc de moure’m molt, els que em coneixeu ja ho sabeu, però sempre vaig barrinant i també m’agrada omplir de pensaments els blancs del paper (també el virtual). Aquells que vulgueu, feu una ullada de tant en tant, encantat, i també de sentir la vostra opinió. I els que no, tant feliços!
L’altre dia vaig escriure al meu mur del facebook:
Què són els impostos? ... doncs són el deute que hem de pagar tots i totes els ciutadans per renovar i seguir gaudint de la inversió feta pels nostres pares i els nostres avis.
És una definició casolana però certa en la seva senzillesa. La vaig agafar del llibre que estic llegint d’un dels gurús americà dels demòcrates, el George Lakoff. Ell explica les diferents interpretacions d’aquesta definició que pot fer la ciutadania atenent el seu origen, els seus valors familiars, les seves idees polítiques i fins i tot els seus interessos personals. (Us el recomano, “No pensis en un elefant!” – Alerta! amaga un contingut inquietant, tot molt cognitiu)
Com deia, una part dels ciutadans pensem que els impostos són una necessitat, un compromís, la garantia de gaudir de la societat del benestar, etc. Ho veiem des d’una òptica col·lectiva, comunitària. Entenem que som tots i ens sentim d’alguna manera integrats, relacionats, generalment per raons de la proximitat (la històrica, la cultural, etc) Creiem que cal tenir cura dels desvalguts i que la vida pot fer un gir inesperat i trobar-nos nosaltres mateixos en situació dependent. Els impostos són un gran invent, però s’han d’administrar bé, també és cert.
Altres ciutadans en canvi creuen que els impostos són una xacra. Diners que s’inverteixen pel benefici col·lectiu però no d’una manera racional i justa, perquè no tothom hi col·labora i sovint van a parar a gent que no s’esforça, que ho té fàcil vivint de l’esforç d’altres i s’aprofiten dels que penquem. I aquests ciutadans també creuen que ha d’existir la beneficència, per aquells que de veritat no poden pagar-se el menjar, o la sanitat, o l’escola dels seus fills, però sempre a mínims. Amb menys impostos, molt millor. I si barregem la immigració, si la barregen, el còctel ja és servit.
Coses que em ronden, que penso - qui diu que ja no existeixen les esquerres ni les dretes?
Llegint al gurú, la primera visió, és clar, representa als demòcrates americans i la segona als republicans -inevitable establir el paral·lelisme aplicat a Catalunya, el nostre àmbit natural. És obvi. A la vida tot acaba sent una obvietat, però cal dir-ho, com un t’estimo de tant en tant.
En resum, crec que la desafecció envers la política i la manca de credibilitat dels governants fa un mal favor al primer model, el d’una societat pensada per garantir el benestar de tots i totes, amb l’esforç col·lectiu. I el descrèdit beneficia al segon, aquell que convida a restringir el teu entorn, a envoltar-te dels comuns depreciant la resta, la diversitat. I prou que hi ha de casos de corrupció. La dreta s’ha instal·lat impunement en l’escàndol passant a donar-li estatus de normalitat política.
Ens falla doncs l’administració. I crec que a les dretes ja els està bé baixar impostos, perquè tot i aprofitant-se del sistema, sempre poden portar els seus a gaudir d’una millor atenció mèdica, o fer-los menjar millor, o donar-los una formació acadèmica de nivell en escoles de certa elit, etc.
I crec també que la solució passa per dues coses: seguir lluitant pels valors d’igualtat, de justícia i de fraternitat i alhora, fer-ho des de la proximitat d’uns límits territorials assequibles basats en la consciència com a poble. Hi ha qui creu que aquests valors són caducs, nascuts al segle XIX i propis del XX. Jo en canvi crec que són vigents i la millor base de convivència. Pel que fa a la dimensió i a l’extensió de l’àmbit, crec que ha de ser el de les fronteres del meu país, evidentment integrat dins del marc de la unió europea.
Com diu l’Oriol Junqueras, tot és molt complicat, un joc d’equilibris, però el camí és clar. El George Lakoff al seu llibre, amb una macro visió del món-mundial, també explica el perquè del vot de molts què, tot i pensar d’una manera i tenir uns ideals, acaben donant suport a qui representa els contraris. Una pista: els interessos personals dels votants i la credibilitat de la oferta.
I tu què en penses dels impostos?
