PIB: 202.805 M€ vs 222.071 M€ de Grècia.
PIB per càpita: 28.095 €/hab vs 19.853 €/hab de Grècia
Població: 7.504.881 hab vs 11.260.401 hab. de Grècia
Catalunya aporta el 19% del PIB a l'estat espanyol.
Produeix una sensació estranya sentir parlar tant de Grècia i veure
que, en termes econòmics, Catalunya s'assembla força. Si el Principat fos
un estat independent, el Regne d'Espanya seria sens dubte més feble i com
que ha estat un incordi històric per França i Anglaterra, és més que
probable que Catalunya entraria a la Unió Europea ben rebuda i com a
membre de ple dret. La primera gran infraestructura que generaria riquesa
i feina: el Corredor del Mediterrani és estratègic.
Un nou post al Bloc ha de ser breu, però és impossible amb tants
pensaments, tantes reflexions, tantes coses a dir, a compartir. És per
això que s’ha de triar. Volia parlar de dades sobre l’atur, per exemple, que ja
arriba al 23% a Espanya, mentres Itàlia, Anglaterra o França es
mantenen per sota del 10%. I del 77% de població activa que tenim feina, una
bona part són mileuristes. L'economia submergida (el diner negre) suposa també
un percentatge molt important. "Massa ben acostumats estàvem" - deia un
avi al parc, i continuava - "aquesta crisi és una putada, però posarà les coses
a lloc, perquè així no podíem continuar. Sap greu. Sempre paguem els
dèbils, els més pobres, però quan més fotuts arribem a estar, la neteja serà
més fonda, perquè hi ha molta màfia, molts xanxullos i molta gent aprofitada i sense
escrúpols." Mentres deia això, jo
recordava les retallades en la Sanitat i els xollos intocables. Sanitat és el
37% del pressupost de la Generalitat i en el seu pressupost propi, menys
del 50% són sous i despeses bàsiques per mantenir els serveis (aigua, llum,
telèfon,...) L'altre 50% són acords i factures que paga la Pública a mútues
i hospitals, despeses de farmàcia, d'anàlisis clínics fets per tercers,
lloguer de serveis externs, etc. I em pregunto: perquè només retallen en
personal i en serveis bàsics? Sanitat i Educació, dos potes de la societat
del benestar.
Afegir més arguments de la necessitat d'un estat propi és
pedagògic, però comença a ser un avorriment. Amb la modificació de la
Constitució, la negació del govern espanyol a situar un sostre de solidaritat i
no poder ni somniar que un dia baixarem del 10% d’espoli, ... o
la negativa a incloure el dret a l’autodeterminació en la reforma o l’atac
constant, gairebé definitiu a la llengua, etc, tot això també crea desafecció.
Voldria què hom fos conscient de la greu situació econòmica, com quan
visitem un lloc llunyà i pobre, i tornem a casa impregnats d’aquella sensació
d’haver recuperat el sentit veritable de la vida i el valor real de les coses.
No cal viatjar per fer-ho però, perquè l’home pot exercir l’abstracció i
l'entorn, a voltes, supera la ficció.
Un món de contrastos i equilibris. Un món que canvia constantment a una
velocitat tant gran, que és impossible assimilar les novetats, sobretot
tecnològicament. Geofísicopolíticament, un joc apassionant, però segueixen
havent guerres i fam, que contrasten amb fets com el descobriment del genoma
humà que ens omple d’orgull de raça. Un món on els col·laborants són
segrestats, malgrat la noble causa, per diners i per altres raons que mai
s’expliquen.
Barreges de Bé i del Mal, de Llum i de Foscor, de Blancs i Negres, del Nord
i del Sud, i pel mig els contrastos i els matisos, els equilibris i les
casualitats. És per això que encara hi ha lloc per l’esperança, perquè és a les
nostres mans poder incidir en els models que volem de convivència. “No dubtis mai que un petit grup ciutadans
compromesos pot canviar el món, de fet, sempre ha estat així”.
Aquesta frase de l’antropòloga Margaret Mead, sempre la tinc present.
Avui, les notícies van plenes de la Grècia de la
crisi, no de la històrica ni la filosòfica. Alguns volen fer un referèndum per
saber si els ciutadans grecs volen seguir dins de l'euro o sortir. Altres no
volen que es faci, perquè és una traïció al concepte d'Europa. I jo em
pregunto, ¿com pot ser que Grècia, que ha rebut dos o tres injeccions de diners
del fons europeu que no arriben de lluny als 100 mil milions, tingui un deute
de 280 mil milions amb els bancs europeus i algun d'americà? Molt fàcil: són
interessos dels interessos d'interessos que han creuat l'Atlàntic potser varies
vegades.
Amb les dades del PIB a
la mà, Catalunya té prou entitat com per ésser considerada
estat, però no ho és. I sentir les notícies sobre Grècia, a banda de
tot, em genera un cert sentiment d’enveja.