Catalunya versus Grècia.

PIB: 202.805 M€  vs  222.071 M€ de Grècia.

PIB per càpita: 28.095 €/hab  vs  19.853 €/hab de Grècia

Població: 7.504.881 hab  vs  11.260.401 hab. de Grècia

Catalunya aporta el 19% del PIB a l'estat espanyol.

Produeix una sensació estranya sentir parlar tant de Grècia i veure que, en termes econòmics, Catalunya s'assembla força. Si el Principat fos un estat independent, el Regne d'Espanya seria sens dubte més feble i com que ha estat un incordi històric per França i Anglaterra, és més que probable que Catalunya entraria a la Unió Europea ben rebuda i com a membre de ple dret. La primera gran infraestructura que generaria riquesa i feina: el Corredor del Mediterrani és estratègic.

Un nou post al Bloc ha de ser breu,  però és impossible amb tants pensaments, tantes reflexions, tantes coses a dir, a compartir. És per això que s’ha de triar. Volia parlar de dades sobre l’atur, per exemple, que ja arriba al 23% a Espanya, mentres Itàlia, Anglaterra o França es mantenen per sota del 10%. I del 77% de població activa que tenim feina, una bona part són mileuristes. L'economia submergida (el diner negre) suposa també un percentatge molt important. "Massa ben acostumats estàvem" - deia un avi al parc, i continuava - "aquesta crisi és una putada, però posarà les coses a lloc, perquè així no podíem continuar. Sap greu. Sempre paguem els dèbils, els més pobres, però quan més fotuts arribem a estar, la neteja serà més fonda, perquè hi ha molta màfia, molts xanxullos i molta gent aprofitada i sense escrúpols."  Mentres deia això, jo recordava les retallades en la Sanitat i els xollos intocables. Sanitat és el 37% del pressupost de la Generalitat i en el seu pressupost propi, menys del 50% són sous i despeses bàsiques per mantenir els serveis (aigua, llum, telèfon,...) L'altre 50% són acords i factures que paga la Pública a mútues i hospitals, despeses de farmàcia, d'anàlisis clínics fets per tercers, lloguer de serveis externs, etc. I em pregunto: perquè només retallen en personal i en serveis bàsics? Sanitat i Educació, dos potes de la societat del benestar.  

Afegir més arguments de la necessitat d'un estat propi és pedagògic, però comença a ser un avorriment. Amb la modificació de la Constitució, la negació del govern espanyol a situar un sostre de solidaritat i no poder ni somniar que un dia baixarem del 10% d’espoli, ... o la negativa a incloure el dret a l’autodeterminació en la reforma o l’atac constant, gairebé definitiu a la llengua, etc, tot això també crea desafecció.

Voldria què hom fos conscient de la greu situació econòmica, com quan visitem un lloc llunyà i pobre, i tornem a casa impregnats d’aquella sensació d’haver recuperat el sentit veritable de la vida i el valor real de les coses. No cal viatjar per fer-ho però, perquè l’home pot exercir l’abstracció i l'entorn, a voltes, supera la ficció.

Un món de contrastos i equilibris. Un món que canvia constantment a una velocitat tant gran, que és impossible assimilar les novetats, sobretot tecnològicament. Geofísicopolíticament, un joc apassionant, però segueixen havent guerres i fam, que contrasten amb fets com el descobriment del genoma humà que ens omple d’orgull de raça. Un món on els col·laborants són segrestats, malgrat la noble causa, per diners i per altres raons que mai s’expliquen.

Barreges de Bé i del Mal, de Llum i de Foscor, de Blancs i Negres, del Nord i del Sud, i pel mig els contrastos i els matisos, els equilibris i les casualitats. És per això que encara hi ha lloc per l’esperança, perquè és a les nostres mans poder incidir en els models que volem de convivència. “No dubtis mai que un petit grup ciutadans compromesos pot canviar el món, de fet, sempre ha estat així”. Aquesta frase de l’antropòloga Margaret Mead, sempre la tinc present.

Avui, les notícies van plenes de la Grècia de la crisi, no de la històrica ni la filosòfica. Alguns volen fer un referèndum per saber si els ciutadans grecs volen seguir dins de l'euro o sortir. Altres no volen que es faci, perquè és una traïció al concepte d'Europa. I jo em pregunto, ¿com pot ser que Grècia, que ha rebut dos o tres injeccions de diners del fons europeu que no arriben de lluny als 100 mil milions, tingui un deute de 280 mil milions amb els bancs europeus i algun d'americà? Molt fàcil: són interessos dels interessos d'interessos que han creuat l'Atlàntic potser varies vegades.

Amb les dades del PIB a la mà, Catalunya té prou entitat com per ésser considerada estat, però no ho és. I sentir les notícies sobre Grècia, a banda de tot, em genera un cert sentiment d’enveja.