El debat “El Futur de Catalunya: Viabilitat de
l’Estat Propi” de divendres passat a Castellbell i el Vilar va reunir quatre
representants de partits polítics: el Josep Vives de CiU, el Dionís Guiteras
d’ERC, el Joan Canongia del PSC i el Fernando Sánchez del PPC.
Un dels tertulians va dir que era necessari
ser molt curosos en aquests moments, tant els que defensem l’Estat Propi” com els
unionistes, i que la voluntat democràtica determinarà el nostre futur. Va
afegir que no existeixen veritats absolutes i que si hi ha algú que les fa, és
perquè està mentint o perquè és un ruc. Comparteixo aquest punt de vista, i és
per això que el senyor Canongia em va desconcertar força. No el tinc per ruc.
És un home d’àmplia trajectòria política i en canvi va fer un parell de
sentències del tot equivocades.
Durant una de les seves intervencions, el
senyor Canongia va justificar els desajustos fiscals de les comunitats autònomes
espanyoles, explicant les diferents capacitats de generació de riquesa que
tenen. Concretament va parlar del dèficit fiscal que pateixen la de Madrid,
Catalunya i les Illes Balears, afirmant que sempre ha estat així i que canviar
això demana un procés extremadament complex de reformes que passen per
dissolucions de les Corts, noves eleccions estatals, nou Congrés, etc. I va
posar com exemple el model federal alemany que permet que hi hagi länders que paguen una quota de
solidaritat a altres, in saecula
seculorum (por los siglos de los siglos). De fet, va arribar a afirmar
categòricament que hi ha concretament un länd molt ric, que paga gairebé totes
les mancances dels altres.
Res d’això és cert. Quan ha convingut, els dos
partits espanyols majoritaris s’han posat d’acord i han fet esmenes a la
Constitució.
Pel que fa a l’exemple alemany, l’11 de
novembre de 1999, el Tribunal Federal de Garanties Constitucionals d’Alemanya
va dictar sentència en el procediment iniciat a instància dels länders de Baviera, Baden-Württemberg i
Hessen contra la Llei sobre la compensació financera entre la Federació i els
länders, de 23 de juny de 1993, modificada el 17 de juny del 1999.
La impugnació es basava en els efectes
inconstitucionals de la regulació del sistema de compensació, ja que els länders amb un potencial econòmic i
financer més elevat, acabaven el procés d’anivellament amb uns ingressos per
habitant per sota de la mitjana. En canvi, els länders que partien d’una situació inicial desafavorida eren els
que, al final, tenien un índex d’ingressos per habitant més alt, per sobre de
la mitjana (els casos de Bremen, del Sarre, de Brandenburg o de Saxònia-Anhalt, entre altres). Un
desequilibri econòmic i financer ben conegut a casa nostra a partir de la
publicació de les balances fiscals de les comunitats autònomes.
A diferència de l’estat federal alemany, la
Constitució espanyola no està dotada de procediment ni d’eines per a la
correcció de l’anivellament econòmic ni financer. La correcció d’aquest
anivellament passa per la voluntat política del govern central de Madrid, i les
autonomies només poden fer que pagar els impostos i esperar. A diferència de
l’afirmació que va fer ahir el
senyor Canongia, a Alemanya o a
altres països organitzats federalment
o confederal, existeix una regulació econòmica i financera de la
solidaritat. Una solidaritat “limitada” en quantitat i en temps, només
excepcionalment superior al 4% del PIB interterritorial. I quant existeix una
situació d’injustícia, es pot recórrer als mecanismes de regulació. Al Regne
d’Espanya hi ha unes autonomies condemnades a arrossegar un pes addicional que
en temps de crisi impedeix prendre les accions necessàries de recuperació de
l’economia productiva.
La Sentència del Tribunal Federal va tenir en
compte un repartiment més just de l’IVA entre la Federació i els länders. Per mitjà de la Llei de
compensació financera, les modificacions van comportar una pèrdua de
participació en el percentatge corresponent a la Federació i un augment en els
dels länders denunciants.
També es va revisar l’equilibri horitzontal i
la distribució de recursos amb un càlcul que atenia la capacitat en funció de
la població ponderada i avaluant la superior necessitat de recursos per part de
determinats länder , per exemple, en
concepte de ports marítims. El mandat de compensar adequadament el diferent
potencial financer, prohibeix una inversió de l’ordre dels länders, de forma que els que tinguin menys potencial passin a
tenir-ne més que no pas els länders
obligats a compensar. És a dir, la
compensació financera és aproximadora i no anivelladora, diu la Sentència.
Per acabar, existeixen les transferències
federals complementàries que tenen com a finalitat corregir de forma addicional
l’anteriorment exposat (IVA i equilibri horitzontal). S’atribueixen a
determinats länder per diversos
conceptes: sanejament de pressupostos, despeses extraordinàriament elevades de
direcció política i administració central, etc. El principi federatiu
d’igualtat de tracte i els criteris aplicatius determinen i estableixen els
límits pel que fa a la quantitat i a la durada.
El senyor Canongia va confondre l’auditori amb
aquestes afirmacions errònies. Tampoc no va aportar cap solució a la greu
situació d’injustícia social que pateix Catalunya en un debat sobre “El Futur
de Catalunya”.
No crec que sigui un ruc el senyor Canongia,
com deia. M’ha fet la sensació què simplement ha perdut l’oremus per uns
minuts, com els passa als seus companys del PSC darrerament. Sembla que tots
els mals els venen d’haver -se desconnectat de la realitat del País perquè són incapaços
d’adonar-se, com en aquest cas, que el model federal alemany no té res a veure
amb el model autonòmic espanyol. I
com aquest, podríem analitzar altres afirmacions que fan.
Tampoc no reconeixen que els socialistes del
PSOE que han governat dues legislatures, no han demostrat cap eficàcia ni
eficiència per fer canviar les lleis espanyoles ni la Constitución per corregir
l’espoli quan manaven. Per no fer, els socialistes catalans ni tan sols han
defensat sempre els interessos dels catalans a Madrid, perquè han votat en
ocasions diferent del mandat del Parlament de Catalunya, inclús quan ells
mateixos aquí hi havien estat d’acord.
Fonts:
Informe sobre la Sentència del Tribunal
Constitucional alemany sobre el sistema de compensació entre els diferents länder.
Montse Bassols i Santamaria DG Programació Econòmica i Dolors Feliu i Torrent Gabinet Jurídic del Departament d’Economia, Finances i
Planificació Departament de Governació i Relacions Institucionals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada