“Aceituneros altivos”

Només va transcendir una part de la frase que va etzibar el President Pujol fa molts anys, encara que no era seva:  “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. Una reflexió sobre la cohesió i convivència. Però l’important era el que venia després: “ ... i qui en vol ser”. L’hem sentida força vegades aquests darrers dies.

Avui, la realitat de la nostra Nació sense Estat és complexa i el pensament independentista divers, molt tendre, sovint de butxaca, legítimament i pragmàtica, sobretot ara, però les paraules del President Pujol ressonen i amplien la noció de pertinença. Anys enrere, els partits majoritaris com CiU i PSC, potenciaven paral·lelament accions que anaven en contra d’aquesta idea aglutinant i manipulaven políticament el sentiment d’enyor de molts ciutadans immigrants. Per exemple, es donaven ales (diners) a entitats com la FECAC (Federación de Entidades Culturales Andaluzas), la de les Casas Regionales i la Feria de Abril a Can Zam, a Santa Coloma de Gramanet, després de passar per Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat i Barberà del Vallès. Una entitat tancada, la FECAC, amb vocació d’intervenir en la política, que va intentar consolidar sense èxit el PSA (Partit Socialista Andalús) a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 obtenint només dos escons.

Feries d’Abril emulant la sevillana. Vots emocionals captius que no afavorien la integració, ni l’enriquiment cultural, ni la normalització social, ni la normalització de la llengua, sinó el contrari, marcaven diferències, línies vermelles entre els uns i els altres. La FECAC va ser fundada per un militar franquista també vinculat als orígens d’Alianza Popular a Barcelona, el Teniente Coronel Linares, i perdura, fino en mà i “casetas”.

Un temps important del nostre passat recent que va originar una resposta potent i amb sentit comú entre la gent de les onades migratòries, la “clase obrera”, quan Paco Candel, Ignasi Riera i Josep Maria Huertas Claveria, entre altres, van denunciar la xarxa i la manipulació consentida. Estem parlant de l’Àrea Metropolitana, sobretot. Aquest contrapunt va consolidar en una Associació anomenada “Els Altres Andalusos” que, sense renunciar a la seva història ni als llegats culturals, van ser capaços d’entendre els canvis a les seves vides. Bienve Moya, Lluís Cabrera, Pedro Morón, etc, van ser cabdals en aquest moviment.

Diuen que sense CiU no serà possible avançar en el camí cap a l’alliberament nacional, però això demostra una visió molt limitada. Hi ha que diu que els bancs i els financers ostenten el poder veritable, i que el canvi passa per saber trobar l’encaix econòmic internacional, amb el compromís de seguir estirant d’Espanya, econòmicament, durant uns anys. Alguns que no sabem d’aquestes qüestions, tendim a pensar (perquè així ens ho van ensenyar de petits), que existeix la justícia social i que la sobirania és del poble. Un poble nou, que ha canviat i ha crescut, capaç de decidir el seu futur democràticament si hi ha amplia majoria social, com diu la Carta fundacional de l’ONU. Així, pren més sentit la segona part del missatge: “és català qui en vol ser”, perquè introdueix la possibilitat de decidir, un repte, i a hores d’ara, afegim: “... i el que sigui capaç d’estar”. És una diferència substancial, ser i estar. Estar esdevé la defensa de la dignitat, els drets com a persones, un deure generacional també.

La gent que pensa com “Els Altres Andalusos”, hereus dels nouvinguts a Catalunya de l’Exposició Universal  del 29, o posteriors, que amb prou feines parlen el català perquè no poden salvar la tanca de la llengua materna, però que han tirat endavant aquí les seves famílies i senten els fills i els néts parlar català amb normalitat, que no reneguen del seu passat però valoren i fan seva la terra que els ha acollit, i la cultura, i les tradicions; ells són la clau. Perquè ells, ja són nosaltres, en aquesta societat diversa. No hi ha distincions, entenent el nou concepte de catalanitat, de poble i de nació. No són ells sinó nosaltres, perquè parlem de generacions volent ser i estar.Ser català no és un xollo i, malgrat tot, hi ha esperança en el futur. Ara bé, estar català..., això és molt complicat. Ens ho hem de guanyar amb el compromís social, democràtic i nacional. Aquest és un dels èxits d’aquesta Diada Nacional, la nombrosa presència dels “Nous Andalusos”, dels “nous catalans”, dels xarnegos amb carnet com en Bienve Moya, activista cultural, Premi Nacional de Cultura Popular de la Generalitat el 2009, socialment compromès i independentista, que va fer el parlament de la Marxa de Torxes per la Independència al meu poble, Castellbell i el Vilar (Bages). A hores d’ara, la ciutadania va per davant dels dirigents polítics. La societat catalana ha evolucionat i els governants necessitaven que els marquéssim el camí. Ho hem fet a cop d’estelada, massivament, aquesta Diada Nacional. Tant de bo, el President Mas tingui el coratge i l’encert “d’interpretar els sentiments i els anhels del poble” com ho va fer el President Macià.