I ara què?

Quan faig pronòstics acostumo a errar-la, així que no em mullaré. Només compartiré alguns pensaments i ja direu.

Dimecres passat em vaig llevar amb un nus a l’estómac. Hi havia sessió al Parlament per debatre el tema del “pacte fiscal”, que ens afecta molt i molt als catalans. Tot feia pensar que CiU s’arronsaria i cediria, com ho ha fet tantes i tantes vegades, pactant un acord de mínims amb el Partit Popular i el PSC.

Pels que vivim a comarques, el Parlament ens queda lluny, però imagineu-vos com de lluny queda Madrid, i el mal que fa veure com des d’allà condicionen la nostra acció política, la nostra vida i supervivència com a poble. Fa mal, perquè la nostra representativitat la trobo egoistament escassa, més, si alguns d’ells són merament sucursalistes.

Imagino que la crisi que patim obeeix a molts factors. N’hi ha que posem l’accent en uns i n’hi ha que ho fan en d’altres.

N’hi ha que parlen de la globalització i del desplaçament de l’eix econòmic mundial cap a l’Orient i els països emergents (la Xina, la Índia, el Brasil, etc) i de l’envelliment del model econòmic europeu. D’altres  ens ho mirem amb menys perspectiva i cerquem les solucions des de la immediatesa. Tot és molt complicat, però com a ciutadans, l’únic que sabem del cert, perquè aquesta és l’educació que hem rebut i els valors que tenim, és que la solució passa per treballar, per la honestedat, per la justícia, per defensar la dignitat de les persones, per la cura dels malalts, per l’atenció als dependents, per una educació d’una qualitat que faci desenvolupar i madurar els nostres fills, esdevenint actius i participatius dins la societat, i molts etc, fins a configurar un imaginari que ens fa llevar del llit cada dia pensant què paga la pena la vida i l’esforç. Aquesta simplificació simplista demana un entorn, un marc de respecte i de convivència, i la cultura, en el nostre cas la multiculturalitat, fa de “super glú”, d’element cohesionador de la diversitat.

Tornant al Ple del Parlament, dimecres era una jornada important que va esdevenir en “Històrica”, quan cap a quarts d’onze del matí va començar a córrer per la xarxa que CiU s’alineava al costat d’ERC i d’ICV-EUiA, i s’aprovava un “pacte fiscal” a l’estil de “concert econòmic” del País Basc i de Navarra, on la recaptació dels impostos dels catalans quedava a càrrec d’un organisme propi, així com la gestió, la liquidació, la inspecció i la disposició.

A Madrid s’han posat les mans al cap. La resposta ha estat d’un menyspreu gairebé insultant a la nostra màxima institució que representa legítimament a tots els catalans i catalanes. No acceptaran el concert econòmic, és clar, ja ho sabíem. D’aquí la importància històrica de l’acord al Parlament, doncs s’inicia un procés irreversible d’autonomia real que ens portarà a separar-nos efectivament i a constituir un “ens” independent que tècnicament tindrà estatus propi. Naixerà un nou estat, a l’aixopluc dels tractats internacionals i del Dret a l’Autodeterminació dels pobles, recollit a la carta fundacional de les Nacions Unides. No sense esforç i salvant moltes dificultats. La unió i complicitat dels catalans esdevindrà imprescindible.

Sempre he cregut que a l’empara del seny, Convergència Democràtica de Catalunya ha estat el partit del conservadorisme recalcitrant,  dels porucs. Dels que sempre negocien amb habilitat però que acaben renunciant al tot i es conformen. Dels condemnats a comerciar sempre, incapaços de bastir el seu propi destí, molt menys el del poble que representen, i d’aquí la sorpresa de dimecres, que ens omple d’esperança.

CiU ha fet un pas. S’ha desmelenat amb la decisió del Parlament sobre el pacte fiscal empesos per la conjuntura asfixiant. I allà estan fent costat els dos partits d’esquerres que prioritzen el benestar de la ciutadania i els serveis públics en clau de proximitat. CiU, amb aquest pas que acaba de fer, ja té coberta la seva quota d'independentisme durant mesos, però aquest cop no els servirà la seva mestria en moure’s bé en la indefinició, perquè els esdeveniments els aniran empenyent.

Caldrà una ERC i una ICV/EUiA responsables, fent costat al nostre Govern i alhora actuant ferms de punta de llança els propers mesos. Sempre hem estat els camàlics. I ara, garants del procés, fent front i contenint la desfeta dels drets socials, democràtics i nacionals del govern espanyol que ens està portant a les portes d’una revolta popular. El múscul espanyol ens apretarà molt i la màquina mediàtica dels “Mundos, Razones, Intereconomias i COPES”, més enllà fins i tot i “si cabe” de l’“ABC”, faran feina molt bruta (de fet ja han començat) i alhora, serà crític que els nostres mitjans de comunicació propis estiguin a l’alçada i no caiguin en la temptació d’afegir llenya.

A nivell de la ciutadania, el creixement del sentiment independentisme resulta evident. En molts casos reactiu davant l’espoli, i també alternatiu, com a única sortida que ofereix un punt de llum al final del túnel. Però no oblidem que tot plegat, encara que tendre, remou les consciències i provoca la reflexió i genera pertinença.

Dijous a Cardona, l’incombustible Joan Tardà, diputat al Congreso de los Diputados, ens explicava que estem patint una desfeta de la societat del benestar i dels drets laborals, sense precedents. Que l'atur i la desaparició dels serveis bàsics, amb la tendència a la privatització i la immoralitat instal·lada a la política espanyola, ens arrossega. Que l’economia productiva que genera riquesa i llocs de treball ha cedit l’espai a l’especulativa, àvida de diners públics com els del fons de la Seguretat Social que són per pagar les jubilacions, etc, i tot plegat ens aboca a un futur molt pitjor pels nostres fills. Molt més enllà del que podem imaginar i ser conscients.  En aquest sentit i amb aquesta conjuntura, la responsabilitat dels republicans, tant dels d’ERC com dels que comparteixen els nostres valors de justícia social, fraternitat i d’igualtat, és ser-hi al davant, ben a prop de la gent. I com fer-ho? Doncs liderant els canvis, sense complexos. Posant seny i essent valents.

Maquiavel va dir allò que remou per discutible: "el fin justifica los medios". Ho dic perquè no tinguem mala consciència i ens esforcem en aprendre a caminar per la fina línia d'aquesta praxis i el nostre lema "tot no s'hi val". Ja fa dies que parlem de la situació del PSC, de la seva desfeta, no sols electoral sinó ideològica i a alguns se'ls fa políticament la boca aigua somiant en canibalitzar el seu electorat orfe, doncs no cal ser un especialista per veure que han deixat un buit important. El problema del PSC és un problema d’aparell circulatori dels dirigents socialistes, perquè s’han desvinculat de les seves bases. És normal i legítim que els seus votants facin confiança en altres alternatives que els representin millor. Fa temps que la ciutadania és lliure, i el pensament també. Tant sentir parlar de “refundar”, m’agradaria que el PSC ho pogués fer, però molt em temo que no serà possible, perquè el seu ADN està marcat pel federalisme, i els seus votants han comprovat que amb Espanya, des del respecte, és impossible.

Aprofito per dir una obvietat que ara esdevé de vital importància a tots els implicats. Més enllà dels partits polítics, dels sindicats i d’un parell o tres de diaris locals del Bages, hi ha vida. De fet, hi ha LA VIDA. Són les persones que no militen enlloc. I les entitats i les associacions culturals, esportives, aeròbiques i paracaigudistes, etc , que les mouen originàriament altres interessos, com per exemple, el veïnatge, els petits projectes de felicitat que també costen esforços i mals de cap. Aquests ciutadans decidiran. Són els ciutadans anònims els que determinaran democràticament el futur. En canvi, els que som també ciutadans però políticament compromesos i actius ens devem al poble. Tant senzill com això. I quan ens queixem de la manca de resposta de la ciutadania i de que està desactivada, hem de recordar què probablement es deu a l’acció de neutralització viscuda molts anys, i hem de recordar també que el municipalisme no arriba sempre als debats de clau nacional malgrat la pateixen. La resta és culpa nostra, del personal que ocupem les hores gairebé a diari fent reunions de gestió a cop de fluorescent. Què volem? Què pretenem? Convocar una concentració ciutadana i que s'ompli la plaça per la gràcia divina d’uns quants mails i unes piulades? Cal sortir al carrer, companys. Com quan estem en precampanya electoral, però sense aquell estrès, amb imaginació. És molt saludable, gratificant i també productiu, des del punt de vista dels honorables interessos que volem defensar. I per això cal obrir espais, abocar-nos a projectes atractius i engrescadors compartits, com el que tenim entre mans ara, de l’abast i l’horitzó que obre l’aspiració d’hisenda pròpia per Catalunya que ha declarat el Parlament. Ho comprovem al mercat, a la perruqueria, al bar fent el tallat, al forn de pa, ... a la cua de l’oficina de l’atur.

Per acabar, un toc d’atenció als cosins germans, obert al diàleg:

Quan la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) condiciona la seva presència i participació a les assemblees locals de l’ANC, que estan bastint el teixit ciutadà per recolzar l’acció política, per què pel sol fet que hi hagi socialistes i convergents col·laborant prescindeixen de ser-hi? Quina mena d’unitat popular demostren?

Quan Solidaritat (SI) és incapaç d’entendre que la societat és diversa i que les regles del joc són democràtiques i ens cal consens, per què critiquen als que perseguim el mateix objectiu? Com poden votar en contra la proposta de concert econòmic al Parlament al costat de Ciutadans (C’s) amb el que significa?

Per tant, tots hem de fer un pensament, perquè és imprescindible que ens trobem. Fins i tot els extrems, si ens estimen aquesta terra acollidora.

Dit l’anterior, demanaria amplitud de mires perquè venen temps complicats. La tardor serà decisiva. El 13 o el 14 d’agost s’acaba el PIRMI (darreres prestacions d’atur de 400 euros que reben les persones sense recursos econòmics) i molta gent que malviu es trobarà desvalguda del tot. I ens trobarem empreses petites i mitjanes, que conformen el nostre teixit productiu, que hauran de tancar, no per manca de comandes, sinó per la incapacitat de fer front a la pressió fiscal. Tardor calenta. Centenars d’arguments.

Tard o d'hora, el Govern de Catalunya haurà de prendre decisions que a la força incompliran la legalitat constitucional espanyola. CiU es troba atrapada en el seu propi seny, perquè no hi ha més sortida que tirar cap endavant.

Això s'ha d'explicar i procurar normalitzar com a part del procés iniciat. Com també explicar que les accions de qualsevol salvament, sigui del tipus que sigui, passa per recollir primer els supervivents, és a dir, als catalans. També, com deia en Tardà a Cardona, a la Unió Europea li convé una Catalunya forta, que recuperi la seva capacitat productiva i els nostres joves en edat de ser ja adults, comprendre que no són fills de burgesos sinó de treballadors i que la seva dignitat se l’han de guanyar treballant i lluitant, fent país.

I ara què? Doncs no ho sé. Sembla clar que el més important és el camí que queda per fer a partir d’ara. Hem arribat davant del cim. Ens hem acostat prou i el tenim a tocar, però ens queda el tros més cabró, per empinat i per la dificultat tècnica. Confio en els catalans i catalanes.