Més obvietats. De Fum

Quan era estudiant treballava a un estanc per guanyar uns pocs calerons. Feia 4 hores diàries amb el compromís d’acudir a qualsevol hora que em truquessin, per descarregar el camió (“la saca”), perquè no hi havia manera de preveure el dia ni l’hora.

Era el temps que la “picadura” i els Celtas ja anaven de baixa. Entre els Rex, 46, Ducados, Winston i Marlboro (mai he entès la “r” pel mig), quan algú demanava Chester sense filtre o Dunhill, ho trobava novedós. Els que compraven Camel m’encuriosien, per aquella història que havia sentit dels soldats nordamericans al Vietnam, que els donaven un kit petit de medicaments, una barreta de xocolata i un Camel i au, a morir-se matant persones a la selva.

Quan venia “la saca”, tots a córrer. El fill de la mestressa i jo suàvem la cansalada descarregant aquell immens forat negre inacabable de caixes i més caixes de tabac. Per cert, tirant mà de la memòria, recordo que vaig assistir al naixement del Lola i del Fortuna, i del Nobel, el primer baix en nicotina. Els sibarites demanaven Ducados en “cajetilla” de cartró dur i no tou, i el despreci del Winston en funda de paper, perquè es feia malbé a les butxaques dels pantalons. I recordo els mentolats, el Kool, que més aviat demanaven les dones. I els Montecristo del núm 5, del 3 i del 2, o les “faries”, els puritos Reig, els Rosslï, etc. Tota una cultura del tabac de l’època de les expenedories, del paper timbrat, dels segells, les lletres i dels Certificats Mèdics que teníem a una carpeta de gomes de color marró a sota del mostrador.  Em deixo moltes marques comercials. Que ningú s’enfadi, són records, i els records són selectius, ja se sap.

Era un estanc important, dels primers amb cava pels puros, la qual cosa ens donava un toc selecte. Un estanc de barri amb clientela que venia de lluny. Què més es podia demanar?

La llicència d’expenedoria era llogada a una vídua de funcionari franquista. Funcionava així. I els problemes els teníem amb els fills d’aquesta senyora gran perquè, conscients del xollo, cada dos per tres volien més diners i amenaçaven en traspassar el negoci. Nosaltres els dèiem que si tibaven massa, destaparíem el xanxullo i se’ls anava el xiringuito en orris, perquè la franquícia era amb la vella i no amb els seus descendents. Era un joc d’estira i arronsa on la picaresca tenia molt paper.

Recordo quan rebíem una trucada (un “soplo”) d’algú de Tabacalera avisant d’una pujada de preus propera. La mestressa posava en marxa el dispositiu de restriccions i alhora, feia una comanda bestial, per comprar abans de la pujada i omplir el magatzem. Quan venia un bar, si en volia 5 cartrons li donava només 2, i si volia un, li deia que s’estava quedant sense i que aguantés amb 5 paquetets, pels clients més fidels, com feia ella, i que de seguida que tingués més, l’avisaria.

Tot mentida. Arribava “la saca” i les caixes omplien el magatzem fins el sostre, que era molt alt, i els passadissos interiors. Quan ja no n’hi cabien més, anàvem deixant una caixa cada dos graons de l’escala d’accés al seu pis (vivien a sobre del negoci), arribant al rebedor. Muntanyes de caixes de tabac contingut esperant la pujada per ser venuts. Cada pujada del preu era un regal del cel, perquè després el veníem més car i això era bo per la caixa. Ètic des del punt de vista dels nostres clients? No, és clar, però el negoci era i és, el negoci.

Fa un moment he sentit a la ràdio que el Jordi Ausàs, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, detingut pels mossos per un afer relacionat amb el contraban de tabac, diu que no reconeix cap dels càrrecs dels quals l’acusen. I han dit que s’han trobat uns 14.000€ en tabac a casa seva.

Expert en el tema, com veieu, he fet quatre números i m’he adonat que estem parlant de “peccata minuta”, doncs es tracta només de 7 caixes de tabac. (14.000€/4,2€=3.333 paquets de tabac à 3.333 paquets/10à 333 cartrons/50 per caixa à 6,66 caixes).

Crec que passar tabac per la frontera d’Andorra l’únic que significa és que algú s’estalvia pagar impostos al Regne d’Espanya. Els andorrans ja venen de tabac a Espanya, és un dels seus recursos econòmics, però val a dir que permeten als ciutadans passar una quantitat per l’aduana sense impost, amb limitació de cartrons, segons tinc entès. Si l’únic del que es pot acusar al Jordi Ausàs (i no vull trivialitzar) és d’evitar pagar els impostos saltant-se la llei, doncs què faran amb els centenars de catalans de la Marxa per la Independència de l’Assemblea Nacional a les Terres de l’Ebre, que avui mateix anaven prenent les banderes espanyoles de tots els ajuntaments per on passaven saltant-se la llei. O què faran amb els milers i milers que hem fet el #novullpagar a les autopistes, o amb els empresaris que han començat a fer insubmissió fiscal pagant els seus impostos a la Generalitat i no a l’Esta Espanyol, etc.  Que ens engarjolin a tots. No hi ha canvis si no es salten o s’obvien algunes lleis.

A més, si es tracta d’una banda organitzada de sis persones de la Seu conxorxats que han tret tabac andorrà d’estranquis, de veritat que fa malfiar-se de l’abast polític que te la notícia, amb la que ens està caient a sobre. Perquè en una societat democràtica i justa, qui la fa la paga, però amb els casos de corrupció oberts i els imputats lliures, només puc fer que dubtar de la presumpció d’innocència de la pròpia justícia, que per mi ha perdut bona part de la seva credibilitat.

Jordi, una forta abraçada des de Castellbell i el Vilar.