Més obvietats. Control Social

Això de la crisi dóna molt de sí. Dissabte passat, la Generalitat va posar en marxa el cobrament d’un euro per recepta. El pagarà tothom fins a un topall de 61 €/any i només aplica a Catalunya. A l’estat espanyol (amb la salvetat d’Euskadi i Navarra que tenen concert econòmic), es parla del “co-pagament” i consistirà en pagar els medicaments en funció de la renta, la declaració d’hisenda. No sabem si quan entri en vigor aquesta normativa espanyola, els catalans haurem de pagar doble, com sempre, l’euro i el co-pagament, perquè la història ens demostra que pot passar, perquè a Madrid no tenen cap mena d’escrúpols i sí molta necessitat de diners. Només cal veure, si ens hi volem fixar, el cas de l’espoli fiscal 16,5 mil milions anuals tirant curt, o del greuge del pagament dels peatges de les autopistes a Catalunya (a sobre pagant les deficitàries de la circumval·lació de Madrid), o la manca d’inversió en infraestructures (carreteres i xarxa ferroviària de rodalies), o el pobre finançament dels ajuntaments, on encara descompten el fiasco dels pressupostos generals de l’estat del 2008 i del 2009, etc, sense entrar en el boicot del PSOE i del PP al “Corredor del Mediterrani”, la via natural d’accés a Europa de les mercaderies provinents del mercat asiàtic per Algeciras.

I el que no explica “l’Aida” a Telecinco ni el Pablo Motos a “El Hormiguero”, ni tampoc no diuen els “Informativos” de cap cadena d’àmbit estatal, és que el govern espanyol ha tirat mà fins i tot del fons de reserves de la seguretat social per pagar les pensions, i ha convertit el 90% en “Bonos del Tesoro” per fer baixar la prima de risc. Diners ficticis però comptables que han desaparegut. La piràmide demogràfica té forma de barret cap al 2030, amb molta gent que s’haurà fet gran i pocs per sota per sostenir la seva despesa de jubilats, molt menys si s’han polit les reserves procedents de la cotització a la seguretat social.

Diuen que les crisis són moments d’oportunitats. I tant!

Oportunitat per descobrir el malbaratament dels diners públics. Hi ha centenars d’exemples de la mala gestió i és per això que el Regne d’Espanya no té cap credibilitat a Europa. El govern s’ha estat beneficiant dels ajuts econòmics de la UE per omplir les butxaques d’uns quants i fer vies d’alta velocitat sense lògica ni sentit de país, com la de Cuenca-Toledo amb només 9 passatgers al dia, que ja han hagut de tancar. Fins i tot, el recorregut més utilitzat, Madrid-Barcelona  amb 5 milions d’usuaris/any, encara és deficitari (li manca un milió més de viatgers per deixar de ser –ho).  Com deia un avi del poble: “... ja va bé la crisi, la patirem els de sempre, els de baix, però si és prou greu, servirà per posar ordre als de dalt, de tanta merda que hi ha i podridura.” I és que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Si seguim les piulades del Pere Aragonès, diputat d’ERC al Parlament, no cal prendre laxants. Aquest home va seguint les despeses de l’estat que publica el BOE i hi ha veritables joies, des de centenars de milers d’euros gastats per arranjar jardins d’una llunyana ambaixada, fins al cost més que milionari de “La Casa Real”, o els Ferraris regalats per un xec  àrab al rei Borbó i valorats en 500.000 euros, que no consten registrats com a Patrimoni Nacional.

Fa temps que a les trobades amb alguns companys, ens queixem de la manca de reacció per part del poble davant tants greuges, en general, i tothom sembla compartir la sensació que a les mogudes per la defensa i/o la reivindicació social, cultural i nacional, sempre som els mateixos. Per donar-nos ànims, ens diem allò de: “poc a poc va creixent la consciència”, “cada cop som més”, “no hem de defallir”, “la tasca de la nostra gent a municipis, propers a la ciutadania, és molt rellevant”, “les coses sempre les mouen uns pocs”, “l’independentisme s’ha normalitzat i és damunt la taula”, “mai havíem estat tant a prop”, ... “Serà ara o mai”, ... I és veritat. Com també ho és el Control Social.

El deute de l’estat espanyol és de 775 mil milions d’euros aprox. El rescat de 100 mil milions a Espanya ha necessitat molts dies per ser reconegut per l’Estat, i no com a rescat sinó com a deure internacional per salvar l’euro. Diners que s’hauran de retornar en unes condicions que no sabem, perquè tampoc els guionistes d’Intereconomia o els seus tertulians, no ajuden a explicar la veritat i enreden la troca dient que la culpa de tot és del Barça i dels separatistes catalans, com abans era dels rojos maçons, contuberniats. Quin nivell!. Ai si s’aturés la fàbrica de fer diners que és Catalunya!   
En quant a les retallades... , si ens portessin a netejar i a depurar, com diu l’avi aquell, ... a acabar amb certes pràctiques i a fotre mà als corruptes, a posar seny, ordre i a poder demanar responsabilitats, ... si la ciutadania veiés que tant esforç ens porta a viure amb dignitat i que la justícia existeix i vetlla per nosaltres i ens protegeix, ... Si hi haguessin canvis profunds en el sistema, aleshores podríem acceptar les retallades, però evidenciem que no hi ha llum al final del túnel, i que és una crisi profunda, no només econòmica, sinó de valors.

Fa uns dies el Joan Frontera em recordava les paraules de l’Ayn Rand que vaig utilitzar a “Vint mil milions de barres de pa. Juliol 2011:

“quan per produir necessitis el vist i plau dels que no produeixen res; quan els diners flueixin vers els que trafiquen amb favors; quan percebis que molts s’enriqueixen amb suborns i amb influències més que pel seu treball i que les lleis no et protegeixen davant d’ells sinó al contrari, són ells els protegits; quan vegis que la corrupció és tolerada i la honradesa es converteix en autosacrifici, aleshores podràs dir, sense por d’equivocar-te, que la teva societat està condemnada”.

Tinc una experiència real i personal que vull compartir. A la fàbrica on treballo tenim una inspecció del “Ministerio de Empleo y de la Seguridad Social” que dura ja tres mesos. L’inspector demana i demana i nosaltres li donem dades, documents, registres, llistats, etc, i de moment no ha trobat res irregular. Gairebé ja ens hem fet amics l’inspector i jo, i em reconeix que té instruccions d’aconseguir calers com sigui, i m’avança que acabarem pactant un percentatge dels diners i llestos. Jo li dic que a Madrid, els empresaris reben la meitat d’inspeccions però que allà recapten el doble, i llavors somriu i em diu que “a Madrid tot s’hi val, allà cola tot”.

I quan arribo a casa i amb la Maria ens expliquem com ha anat el dia i revisem l’agenda del nostre “activisme polític” (i com compaginar-lo amb la família), ens adonem que alguna cosa no va bé. I Chomsky plana sobre els nostres caps i es fa molt real.

Aquest lingüista, filòsof i activista americà nascut el 1928, que segons el New York Times “és el més important dels pensadors contemporanis”, té unes teories inquietants que encaixen perfectament en els fets que estem vivint i que donen cos a la Teoria del Control Social per la via de l’estratègia de la distracció, com ell l’anomenava fa 70 ó 80 anys.

-  Pel “Control Social”, cal disposar d’un element primordial, “l’Estratègia de la Distracció del poble”. Això demana poder distreure l’atenció pública dels problemes importants i dels canvis previstos, tant dels polítics com dels econòmics. Es farà servir la tècnica del diluvi massiu d’informacions insignificants. Caldrà doncs evitar que el públic s’interessi pels coneixements essencials en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, etc. S’ha de mantenir el públic ocupat, constantment, sense temps per pensar, distrets dels problemes socials reals, generant consum escombraria - us sona?

- Si afegim que la degradació de la classe política és essencial, ens trobem desactivats i mal vistos socialment aquells que en definitiva haurien de liderar la resistència civil davant d’aquestes pràctiques. També convé la seva substitució, dels polítics d’alt nivell, sempre que sigui possible, instal·lant en els càrrecs persones afins o “peons” agraïts.

Encara filant més prim:

– Cal crear problemes i després oferir solucions (acció-reacció). Aconseguir que la ciutadania sigui la que demana les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple, deixar que s’intensifiqui la violència urbana o fins i tot, organitzar atemptats, per tal que la pròpia població demani incrementar i endurir les polítiques de seguretat en detriment de la llibertat.

Recordeu els indignats del 15-M? Van aconseguir portar debats socials i econòmics a peu de carrer i van plantejar algunes solucions amb sentit comú. Els desnonaments, per exemple, de ciutadans que es pensaven que tornant el pis al banc ja era suficient i descobrien que havien de tornar el pis i seguir pagant les hipoteques, ... tot recordant (i denunciant) quan els bancs eren amics i finançaven les hipoteques fins a atorgar el 80%, i oferien a més un crèdit personal paral·lel per moblar el pis o comprar-te un cotxe? Els indignats van qüestionar la manca d’ètica del sector financer i de la banca, i què ha quedat a la memòria de la ciutadania? Contenidors cremats i vidres trencats, gràcies a l’estratègia de distracció dels mitjans d’informació i a uns quants infiltrats dins del moviment. Només una certa simpatia ciutadana, que no evita una consciència col·lectiva de rebuig, passat el temps, per bruts i conflictius. Té nassos!

- També es pot crear una crisi econòmica – deia Chomsky fa 80 anys – per fer acceptar a la ciutadania com a mal necessari, l’aplicació de mesures de retallades dels drets socials i el desmantellament de serveis públics.

Al Regne d’Espanya i molt especialment a Catalunya, el benestar de les classes mitjanes estaven posant en perill les diferencies necessàries d’status quo amb la classe superior, potser degut al desplaçament de l’eix econòmic mundial cap a la Xina, la Índia i alguns països emergents del continent Sud Americà com Brasil. La crisi ha arribat a Europa en el moment just i adequat .  Els principals actors i promotors polítics no tenen cap vergonya d’aparèixer als mitjans parlant de solidaritat i de preocupació per l’estat del benestarmentres decreten retallades. El PPC arriba a l’esquizofrènia presentant recursos d’inconstitucionalitat a tot signe d’identitat catalana i de model exitós d’integració social i de promoció econòmica.

 - Per fer que s’accepti una mesura inacceptable entre la població, només cal que s’apliqui gradualment, a poc a poc, esmerçant temps, anys, si convé.  Estem parlant de canvis de conductes i del pensament.

Prou que ho sabem. Anar escanyant, a poc a poc. Fer de la llengua un conflicte, posar en risc el model d’immersió que ha estat definitiu en la cohesió social, amb el milió i mig de nouvinguts sense crear conflictes greus. Propiciar el degoteig d’empreses que es vegin obligades a marxar, i limitar el poder del govern autonòmic, privatitzar, etc, ... i on hi havia motor econòmic, cercar la precarietat laboral, l’atur en massa i salaris escanyats que no garanteixin ingressos suficients. Tot plegat són canvis lents que haguessin provocat una revolució si s’haguessin fet d’una sola vegada.

- Una altra manera per que la ciutadania accepti canvis impopulars és presentar-los com si fossin dolorosos però necessaris, obtenint l’acceptació pública, encara que no siguin immediats. Resulta més fàcil acceptar un canvi futur que immediat. El públic, la massa, tendeix ingènuament a esperar que “tot s’arreglarà aviat” i que el sacrifici exigit podrà evitar-ho.  Això dona temps al poble a assimilar i acceptar el canvi que serà a pitjor, sempre, resignant-se quan arribi el moment.

No us sembla tremendament sospitosa la imatge entranyable del Conseller d’Interior Felip Puig portant el bat de beisbol? ... Això també és Control Social. Fer passar per bo i simpàtic el que només és repressió policial, pura i dura, perquè la realitat és ben diferent.

La realitat són les famílies que no tenen per menjar, els 837.000 aturats, les 19.000 famílies desnonades,  els milers de persones dependents soles i sense ajudes, l’increment del 40% de les llistes d’espera als hospitals, etc. La realitat és que gent pacífica que expressava el  seu descontent per aquests o altres motius assistint a una manifestació democràtica, van perdre ulls durant el desallotjament de la plaça Catalunya, el març de 2012, ara no fa ni tres mesos.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/home-perd-vista-ull-boles-mossos-1616361

I tu, què fas?

Fa feredat seguir llegint els postulats i teories d’en Chomsky, però ens ve a dir coses interessants que hem de saber i tenir en compte. Com la recomanació d’adreçar-se al públic com si fossin nens de curta edat amb missatges senzills, perquè la resposta serà també desproveïda de sentit crític, i així serà més fàcil entrar al nivell del subconscient per accedir a les pors, els desitjos, etc, i poder influir en els comportaments. I de tant en tant un esdeveniment esportiu, com l’europeu de futbol, per poder introduir zitzània ben dirigida i gens gratuïta.

L’Estat Català al segle XXI naixerà en un context on no existeix una dualitat del bé i del mal reconeixible, sinó un maremàgnum d’estats del pensament, de models creuats, pluriculturals i també d’interessos. Hem de ser-hi tots. Des del que va morir per dins a l’Ebre defensant la República, i més tard al llit, com el que era a l’altra riba del riu. També els fills d’en Candel i així, fins els nostres dies.