Crisis? What crisis?

 

Duran i Lleida esmorzant a "casa seva" de Madrid                  

 

Crisis? What crisis?
– es va sentir a un sopar de banquers i mega-empresaris espanyols que brindaven amb xampany francès.

Oye, oye! Y no somos muchos, pero somos muy machos! – va afegir l'anfitrió entre rialles.

 

Havent sentit el gurú de moda Emili Duró i assegut a l'andana, reflexiono. Recordo frases dites per altres, moments quotidians viscuts que no havia processat i el primer que em ve al cap és aquell conegut que em deia compungit que s'estava perdent la infància dels seus fills, i jo no li vaig saber dir que mai recull els nanos a l'hora ni tampoc apareix quan se l'espera. Suposo que per associació d'idees, recordo la conversa amb un veí que pateix per la destrucció del planeta, per la depredació de les multinacionals, però que és incapaç de separar el vidre del plàstic quan llença les escombraries. Déu me'n guard de donar lliçons a ningú, però realment ens ho hauríem de fer mirar. Si no ens esforcem ni per coses importants i que considerem prioritàries, per què hauríem de fer-ho col·lectivament?

És aquella reflexió que corria per la xarxa. "Primer van venir pels negres, però com que jo no ho era, no em vaig preocupar. Després van venir pels jueus, però com que jo no ho era, no em vaig preocupar... Ahir uns treballadors van tallar la C-55 perquè els tanquen la fàbrica, però com que jo tinc feina, no em vaig preocupar. Milers de persones fan cua per operar-se (algunes d'operacions greus, vitals), però com que a mi no em cal, no em preocupo. I conec un desnonat, i un que fa dos dies ningú s'ho pensava, i ara va remenant contenidors, però com que jo vaig fent, no em preocupo... però ara vénen per mi, i ningú m'ajuda".

Tirant del fil buscant la racionalitat, un amic em recorda Paulo Coelho: "el món canvia amb el teu exemple, no amb les teves opinions" i li responc: "mai dubtis que un petit grup de ciutadans conscients i compromesos puguin canviar el món. De fet, són els únics que ho han aconseguit sempre" de la Margaret Mead.

Com que visc a poble, l'exemplaritat diària de moltes persones configura el meu imaginari proper. Si opinar no serveix per canviar les coses ni tampoc actuem per moure-les, aquesta exemplaritat digna de ser reconeguda, queda limitada a la sort i a la casualitat de les vivències de proximitat. I així m'he adonat que la ciutadania adormida, poc activa socialment ni tampoc participativa, viu condemnada a la tristor, a la renúncia, si permet seguir dirigida i incapacitada per decidir res que vagi més enllà de l'interior de cada llar.

Probablement la pobresa de pensament i de idees d'alguns polítics, i la manca de credibilitat, fins i tot la corrupció, són resultat de la pèrdua de valors del conjunt de la societat (tenim el que ens mereixem?). Ens ho hem empassat tot i el sistema s'ha anat empobrint. L'acomodament de les classes treballadores dels darrers anys no ha permès reaccionar. Com deia en Tardà, els nostres fills i filles estan descobrint que no són fills i filles de burgesos. Només així puc entendre la pobre resposta ciutadana a les darreres concentracions contra les retallades. A Manresa (76.000 habitants), la capital del Bages (184.000 habitants), no s'aconsegueix passar de 300 ó 400 persones. On és la gent, es pregunten els ciutadans actius i implicats convertits en "activistes"? No parlo del més del 26% d'aturats (50% entre els joves), sinó també de la resta de ciutadans que constaten a diari com se'ns desfà el país a les mans?

Em vénen a la memòria les paraules del Conseller d'Interior de la Generalitat sentides a la ràdio fa pocs dies: "Com a conseqüència d'uns aldarulls, augmentarem les mesures de control policial i es demana a la ciutadania comprensió" Per l'amor de Déu, si els que es manifesten són la ciutadania! El més greu és que aquesta repressió s'accepta, i fins i tot alguns l'agraeixen i l'esperen, al més pur estil del "Control Social", segons Chomsky. Si les institucions, els mitjans de producció, el comerç exterior, els mitjans de comunicació, de publicitat i de transport no estan sotmesos al control públic, la política no és res més que l'ombra que les grans empreses projecten sobre la societat. Actualment, veiem com la classe política dominant beneficia bancs i entitats financeres, en comptes de prioritzar el benestar de les persones i a poc a poc, els nivells més baixos de la societat han estat pràcticament desposseïts dels seus drets.

Tot és molt complicat, excessivament complicat i en els temps que córren, desconfiem dels que aconsellen alienar-se, prescindir de cabòries. Qui vulgui confiar la seva vida i la dels seus estimats a la sort, surar com un tap i llevar-se als matins amb un somriure "Profident", s'equivoca. Necessitem fer la volta a molts mitjons, en alguns casos amb l'usuari inclòs a dins, i fer una gran bugada. Una bugada democràtica d'enormes dimensions perquè aquest país es mereix un altre destí.

Sento que arriba el tren a l'estació i encara tinc un darrer pensament per l'acte de l'Assemblea Nacional Catalana a Girona d'aquest dissabte. El paper de l'ANC és decisiu. Com a moviment ciutadà està portant el debat sobiranista arreu del Principat, i alhora, esdevé xarxa i pressió als partits polítics compromesos amb el dret a decidir. Eppur si muove (I tanmateix, es mou)