VINT MIL MILIONS (20.000.000.000) DE BARRES DE PA

Comptant a 1€ el preu d’una barra de pa, el dèficit fiscal anual dels ciutadans que vivim a Catalunya respecte l’estat espanyol resulta escandalós. Els catedràtics d’economia que elaboraven les balances fiscals per la FUNCAS (Federació de Caixes d’Estalvis) parlen de 23 mil milions de dèficit anual, en canvi el Conseller Castells només reconeixia 16,5 mil milions. Sigui quin sigui el número, 20 mil és un bon promig i és una quantitat molt gran, són molts zeros, són moltes barres de pa d’1€.

I la cosa financera influeix, perquè el meu forner diu que si li compro cada dia mil barres de pa (365 mil barres), me les deixa a 0,85€ en comptes d’1€. I si li compro  1 milió de barres al dia durant els 365 que té l’any, me les deixa a 0,60€. És a dir, el fet de tenir els diners recaptats, dona marges.

Entre molts altres arguments, els econòmics agafen volada i alguns estan descobrint l’Estaca de l’avi Siset.  Benvinguts  ... tots, tothom! El que era un abús que feia ràbia, ara amb la crisi i la manca de futur pels ciutadans de Catalunya, condemnats a pagar els excessos dels altres, la seva discriminació i la mala gestió,  està esdevenint una qüestió de supervivència.

I en aquesta situació, va creixent la consciència social i l’independentisme es va normalitzant, però el meu amic Joan F. m’envia unes reflexions de l’Ayn Rand (Alissa Zinovievna Rosenbaum) que m’amoïnen:

“Quan per produir necessitis el vist i plau dels que no produeixen res; quan els diners flueixin vers els que trafiquen amb favors; quan percebis que molts s’enriqueixen amb suborns i influències més que pel seu treball i que les lleis no et protegeixen davant d’ells sinó el contrari, són ells els protegits; quan vegis que la corrupció és tolerada i la honradesa es converteix en un autosacrifici, aleshores podràs dir, sense por d’equivocar-te, que la teva societat està condemnada.”

Serem capaços de reaccionar?

El moviment dels indignats ha estat neutralitzat pel poder de l’estat amb policia infiltrada i agitadors professionals. No veig que aquesta sigui la sortida. Cada cop és més clar que la solució passa per fer més efectives les eines democràtiques i els polítics, malgrat semblar sovint que han perdut l’oremus, són els únics que poden treure’ns de l’atzucac.

Si volem endreçar aquest país, cal una renovació i un canvi de les maneres de fer política per recuperar els valors imprescindibles. Valors com l’esforç, o la igualtat d’oportunitats o la justícia social. Donar valor a la honestedat, a la transparència, al compromís i sobretot a la proximitat. Aprofitar l’experiència, però sense fer un tap a la força emergent atès que són els únics que poden provocar els canvis necessaris.

I les barres de pa, com que l’endemà ja són dures, no serveixen per alimentar un poble. Nosaltres ens estem plantejant allò del pa congelat, la insubmissió fiscal, vull dir. Per coure-les quan ens calgui i repartir-les. Podríem fer baguets, o rodons de pagès,... o pastissos, ... o escoles, hospitals, o millorar la indústria, les jubilacions, la vivenda, ...  Perquè 20 mil milions anuals de barres de pa donen molt de sí.

Bon profit!

Desconfiem del polític que no dubta mai. I del que adoctrina i té respostes per tot

La força de la gent que governa als municipis sota l’aixopluc d’unes sigles, esdevenen alhora el capital més preuat pels seus partits. Tots els ciutadans i ciutadanes que governen des de la proximitat d’un ajuntament i alhora formen part d’un grup més ampli, supramunicipal, comarcal, nacional, esdevenen els garants del partit al qual representen, doncs el retro alimenten amb el realisme del dia a dia i l’enriqueixen. Mantenen el partit al corrent de les necessitats de la ciutadania, de les seves dificultats, de les seves mancances, de la seva opinió. No hi ha res més saludable per ells, pels partits, que tenir molts dels seus militants, amics i simpatitzants a governs municipals. I si la corretja de transmissió funciona bé, sens dubte arriben a ser forces importants pel País quan arribem al més alt nivell, és a dir, al Parlament de Catalunya.

És per això que penso que la força municipalista d’esquerra republicana és el seu valor més preuat. M’agradaria poder dir que és una obvietat i que així ho entenen els altres partits, però no, no seria veritat. Potser ho diuen, però no funcionen prioritzant la veu del territori a l’hora de valorar i prendre les seves decisions. Les decisions es solen prendre a Madrid, en uns casos, o en altres, deixen que persones rellevants del partit, que no s’equivoquen gairebé mai, que no dubten i que ho saben tot, les prenguin. El territori, no sol ser determinant, menys en el cas d’esquerra republicana (i altres excepcions honorables). I ara, el partit de Macià i de Companys, amb els seus 80 anys d’història es troba en un punt d’inflexió, d’emergència, en el sentit creixent de la paraula. Ja veureu.

Primer perquè malgrat les dificultats internes i el no haver sabut trobar la “comunió” amb molta de la ciutadania, mantenim el 15% de les alcaldies de Catalunya i 1.413 càrrecs electes amb zones com la Catalunya Central i les Terres de l’Ebre on s’ha mantingut la presència o fins i tot ha crescut.

Segon perquè havent superat els problemes interns i resolts molts dubtes, sense adoctrinar ningú, esquerra republicana inicia un procés congressual a l’octubre per a la renovació del seu lideratge, i Catalunya millorarà en el seu conjunt. Atès que altres puguin explicar els seus millors resultats, no tinc cap dubte que estem davant d’un fenomen esperançador pels que volem justícia social i sobretot l’estat propi.

Tercer perquè l’independentisme és un moviment social i ciutadà de caràcter transversal i crec que l’aposta de la nova direcció anirà a prioritzar-lo i liderar-lo, perquè no podem conformar-nos a ocupar un espai polític limitat parlant de “l’Esquerra Nacional” (confio).

Quart perquè renunciar a liderar l’independentisme i voler ocupar “l’Esquerra Nacional” ens aboca a una “lluita” amb ICV per disputar-nos les esquerres a Catalunya. L’independentisme transversal demana sumar i no disputes. 

Cinquè perquè renunciar a liderar l’independentisme que un 43% de la ciutadania ja demana, és cedir a CiU el protagonisme de la lluita per l’estat propi, i tots sabem que per a CiU, això no és prioritari. Abans va el concert econòmic, diuen, mentres pacten sense escrúpols amb el PP, el dels recursos d’inconstitucionalitat, per seguir retallant en sanitat, educació, etc.

Sisè perquè prioritzar la independència no exclou seguir defensant els valors d’esquerres i republicans.

Setè perquè actualment les polítiques venen donades per les directrius europees (fronteres, moneda, comerç, exercits, etc) I a Catalunya,  com a Comunitat Autònoma, ja no podem gairebé ni parlar de dretes i d’esquerres sino d’una centralitat escorada a un costat o a l’altra.

I vuitè, perquè la majoria de les bases d’esquerra republicana de Catalunya, creiem que cal fer un esforç definitiu. És el que hem estat demanant cada cop que ens hem manifestat, o hem participat a les consultes sobre la independència, sempre de manera transversal,  sense apropiar-nos de cap sentiment què, d’altra banda, no ens és tampoc exclusiu, sino compartit amb el 43% de la ciutadania de la qual formem part.

I tot això succeeix quan molts pensen que ficar-se en política, avui dia és una cosa que no s’acaba d’entendre.

“Eppur si muove!” (... i malgrat tot, es mou!)

(... més obvietats)

En els darrers dos anys, el poble català s’ha mogut (... i amb força!). En aquest moviment, la gent d’esquerra sempre ha estat present, a totes les manifestacions per la reivindicació nacional i defensant els drets socials, des dels ajuntaments, des de les nostres petites seccions locals, des del carrer, implicats i participatius, socials, associatius fent teixit, actius, al costat de molts altres. Que quedi clar: al costat de molts altres.

80 anys d’història donen molt de sí. Esquerra Republicana ha perdurat gràcies als valors i als sentiments que li donen uns fonaments profundament sòlids i que formen part de la personalitat de molts ciutadans, ja sigui per la via de les seves arrels o per contacte o per la simple adopció lliure, com pot ser el cas de molts immigrants vinguts en les successives onades dels 60, dels 70, ...

Quan fa només uns dos anys es va introduir a l’àgora de l’independentisme el terme “transversal”, també hi era la gent d’esquerra. Per mi, la clau de volta on va cristal.litzar el concepte va ser un 7 de març de 2009 a la manifestació de 10Mil a Brussel.les. Amb molts i molts altres catalans (insisteixo), vam caminar pels carrers de la capital on es troba el Parlament Europeu, d’una manera transversal, participant plegats en un projecte comú: exigint el dret a l’autodeterminació, internacionalitzant el cas català i denunciant el nostre conflicte no violent amb l’estat espanyol.

Ja en aquells dies, esquerra no era visualitzada com a referent d’aquell espai enorme que semblava que li hauria de ser propi. No es volia polititzar la iniciativa, però la sensació d’un buit polític d’algú capaç d’aglutinar, era tant trist com evident. La moguda va ser gran, emocionant, èpica, i la idea d’estar assistint a un moment històric, ens va aclaparar a molts (i guardem un record molt entranyable).

Com deia, a les reunions i a les converses amb altres companys i companyes parlant del partit, sempre acabo dient que tots els entrebancs han estat necessaris i que formen part d’un procés. El desgast d’esquerra, per exemple, ha estat compensat sobradament pel creixement de la consciència nacional, pels debats oberts en el sí de la societat i en el dels partits com CiU, PSC i ICV. En aquest moment, creix la convicció que s’està produint un punt d’inflexió i que avancem inexorablement cap a un nou Estat més just i més lliure, i nosaltres estem més preparats. Tot forma part d’aquest procés imperfecte i dinàmic.

Un procés maduratiu i integrador. Un procés on ha intervingut la gent d’esquerra des de dins de la riuada dels 10Mil a Brussel.les, i a les consultes, a les iniciatives legislatives populars (ILP’s), a la concentració a Ginebra davant l’ONU, al LipDub de Vic, a les Marxes de Torxes, a la manifestació del 10J, a tot arreu, sempre, al costat de molts i molts altres que no són d’esquerres ni republicans, evidentment.

I com a gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, ara encetem una renovació del partit al Congrés de l’octubre. Un pas més del procés. Un nou repte que esdevé “fase crítica”. I ens sortirem, aconseguint que sigui un projecte obert, integrador, ampli i de consens, al servei del País, com diu l’Oriol Junqueras, persona de prestigi i capaç que s’ofereix per liderar-lo i ens il.lusiona a molts (em permeto aquest excés d’opinió des del respecte i sense desmèrit cap a altres companys i companyes candidats). ERC ha de ser ben forta perquè els catalans i les catalanes recuperem la malmesa autoestima com a poble i també a nivell individual, i ens reconciliem amb la memòria històrica sumant sentiments, atrevint-nos a ser qui som mirant al futur amb confiança.

Tothom hi és convidat, vols venir? El camí és prou ample.