La força de la gent que governa als municipis sota l’aixopluc d’unes sigles, esdevenen alhora el capital més preuat pels seus partits. Tots els ciutadans i ciutadanes que governen des de la proximitat d’un ajuntament i alhora formen part d’un grup més ampli, supramunicipal, comarcal, nacional, esdevenen els garants del partit al qual representen, doncs el retro alimenten amb el realisme del dia a dia i l’enriqueixen. Mantenen el partit al corrent de les necessitats de la ciutadania, de les seves dificultats, de les seves mancances, de la seva opinió. No hi ha res més saludable per ells, pels partits, que tenir molts dels seus militants, amics i simpatitzants a governs municipals. I si la corretja de transmissió funciona bé, sens dubte arriben a ser forces importants pel País quan arribem al més alt nivell, és a dir, al Parlament de Catalunya.
És per això que penso que la força municipalista d’esquerra republicana és el seu valor més preuat. M’agradaria poder dir que és una obvietat i que així ho entenen els altres partits, però no, no seria veritat. Potser ho diuen, però no funcionen prioritzant la veu del territori a l’hora de valorar i prendre les seves decisions. Les decisions es solen prendre a Madrid, en uns casos, o en altres, deixen que persones rellevants del partit, que no s’equivoquen gairebé mai, que no dubten i que ho saben tot, les prenguin. El territori, no sol ser determinant, menys en el cas d’esquerra republicana (i altres excepcions honorables). I ara, el partit de Macià i de Companys, amb els seus 80 anys d’història es troba en un punt d’inflexió, d’emergència, en el sentit creixent de la paraula. Ja veureu.
Primer perquè malgrat les dificultats internes i el no haver sabut trobar la “comunió” amb molta de la ciutadania, mantenim el 15% de les alcaldies de Catalunya i 1.413 càrrecs electes amb zones com la Catalunya Central i les Terres de l’Ebre on s’ha mantingut la presència o fins i tot ha crescut.
Segon perquè havent superat els problemes interns i resolts molts dubtes, sense adoctrinar ningú, esquerra republicana inicia un procés congressual a l’octubre per a la renovació del seu lideratge, i Catalunya millorarà en el seu conjunt. Atès que altres puguin explicar els seus millors resultats, no tinc cap dubte que estem davant d’un fenomen esperançador pels que volem justícia social i sobretot l’estat propi.
Tercer perquè l’independentisme és un moviment social i ciutadà de caràcter transversal i crec que l’aposta de la nova direcció anirà a prioritzar-lo i liderar-lo, perquè no podem conformar-nos a ocupar un espai polític limitat parlant de “l’Esquerra Nacional” (confio).
Quart perquè renunciar a liderar l’independentisme i voler ocupar “l’Esquerra Nacional” ens aboca a una “lluita” amb ICV per disputar-nos les esquerres a Catalunya. L’independentisme transversal demana sumar i no disputes.
Cinquè perquè renunciar a liderar l’independentisme que un 43% de la ciutadania ja demana, és cedir a CiU el protagonisme de la lluita per l’estat propi, i tots sabem que per a CiU, això no és prioritari. Abans va el concert econòmic, diuen, mentres pacten sense escrúpols amb el PP, el dels recursos d’inconstitucionalitat, per seguir retallant en sanitat, educació, etc.
Sisè perquè prioritzar la independència no exclou seguir defensant els valors d’esquerres i republicans.
Setè perquè actualment les polítiques venen donades per les directrius europees (fronteres, moneda, comerç, exercits, etc) I a Catalunya, com a Comunitat Autònoma, ja no podem gairebé ni parlar de dretes i d’esquerres sino d’una centralitat escorada a un costat o a l’altra.
I vuitè, perquè la majoria de les bases d’esquerra republicana de Catalunya, creiem que cal fer un esforç definitiu. És el que hem estat demanant cada cop que ens hem manifestat, o hem participat a les consultes sobre la independència, sempre de manera transversal, sense apropiar-nos de cap sentiment què, d’altra banda, no ens és tampoc exclusiu, sino compartit amb el 43% de la ciutadania de la qual formem part.
I tot això succeeix quan molts pensen que ficar-se en política, avui dia és una cosa que no s’acaba d’entendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada