divendres, 1 de juliol del 2011

“Eppur si muove!” (... i malgrat tot, es mou!)

(... més obvietats)

En els darrers dos anys, el poble català s’ha mogut (... i amb força!). En aquest moviment, la gent d’esquerra sempre ha estat present, a totes les manifestacions per la reivindicació nacional i defensant els drets socials, des dels ajuntaments, des de les nostres petites seccions locals, des del carrer, implicats i participatius, socials, associatius fent teixit, actius, al costat de molts altres. Que quedi clar: al costat de molts altres.

80 anys d’història donen molt de sí. Esquerra Republicana ha perdurat gràcies als valors i als sentiments que li donen uns fonaments profundament sòlids i que formen part de la personalitat de molts ciutadans, ja sigui per la via de les seves arrels o per contacte o per la simple adopció lliure, com pot ser el cas de molts immigrants vinguts en les successives onades dels 60, dels 70, ...

Quan fa només uns dos anys es va introduir a l’àgora de l’independentisme el terme “transversal”, també hi era la gent d’esquerra. Per mi, la clau de volta on va cristal.litzar el concepte va ser un 7 de març de 2009 a la manifestació de 10Mil a Brussel.les. Amb molts i molts altres catalans (insisteixo), vam caminar pels carrers de la capital on es troba el Parlament Europeu, d’una manera transversal, participant plegats en un projecte comú: exigint el dret a l’autodeterminació, internacionalitzant el cas català i denunciant el nostre conflicte no violent amb l’estat espanyol.

Ja en aquells dies, esquerra no era visualitzada com a referent d’aquell espai enorme que semblava que li hauria de ser propi. No es volia polititzar la iniciativa, però la sensació d’un buit polític d’algú capaç d’aglutinar, era tant trist com evident. La moguda va ser gran, emocionant, èpica, i la idea d’estar assistint a un moment històric, ens va aclaparar a molts (i guardem un record molt entranyable).

Com deia, a les reunions i a les converses amb altres companys i companyes parlant del partit, sempre acabo dient que tots els entrebancs han estat necessaris i que formen part d’un procés. El desgast d’esquerra, per exemple, ha estat compensat sobradament pel creixement de la consciència nacional, pels debats oberts en el sí de la societat i en el dels partits com CiU, PSC i ICV. En aquest moment, creix la convicció que s’està produint un punt d’inflexió i que avancem inexorablement cap a un nou Estat més just i més lliure, i nosaltres estem més preparats. Tot forma part d’aquest procés imperfecte i dinàmic.

Un procés maduratiu i integrador. Un procés on ha intervingut la gent d’esquerra des de dins de la riuada dels 10Mil a Brussel.les, i a les consultes, a les iniciatives legislatives populars (ILP’s), a la concentració a Ginebra davant l’ONU, al LipDub de Vic, a les Marxes de Torxes, a la manifestació del 10J, a tot arreu, sempre, al costat de molts i molts altres que no són d’esquerres ni republicans, evidentment.

I com a gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, ara encetem una renovació del partit al Congrés de l’octubre. Un pas més del procés. Un nou repte que esdevé “fase crítica”. I ens sortirem, aconseguint que sigui un projecte obert, integrador, ampli i de consens, al servei del País, com diu l’Oriol Junqueras, persona de prestigi i capaç que s’ofereix per liderar-lo i ens il.lusiona a molts (em permeto aquest excés d’opinió des del respecte i sense desmèrit cap a altres companys i companyes candidats). ERC ha de ser ben forta perquè els catalans i les catalanes recuperem la malmesa autoestima com a poble i també a nivell individual, i ens reconciliem amb la memòria històrica sumant sentiments, atrevint-nos a ser qui som mirant al futur amb confiança.

Tothom hi és convidat, vols venir? El camí és prou ample.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada