dimarts, 9 de juliol del 2013

Conversa (conte urbà)


Tinc un company de feina que diu que estic polititzat, que sempre estic ficat en “berenjenales”. Avui no m’he pogut estar i en comptes de somriure i callar li he dit que no té dignitat, que la seva família l’importa una merda, que l’educació de la seva filla petita, tres quarts del mateix, que si vol seguir cec que vagi a menjar cargols i a beure cervesa amb els col·legues, que és l’únic que sap fer quan no està treballant i que li tregui brillo al seu cotxe flamant, i que em doni 2.600 euros a mi, que l’aguanto cada dia i m’ho mereixo més que uns desconeguts d’un govern llunyà. Què dic 2.600? 7.800!! ... d’ell, de la seva dona i la nena, que és el que ens roben cada any per cap i no es queixa (ni se n’adona, el curt de gambals). - M'he arriscat.
I m’ha dit: tio, que me caes bien! – i li he dit: pues tu a mi también, però ja no aguanto más tu estupidez irresponsable i tu falta de autoestima.
S’ha quedat “traspuesto”. I jo mirant-lo als ulls.
- Sabes, David? Ya sé que no sabes si enfadarte conmigo o qué. No me voy para que no puedas reaccionar mal. Lo que sea lo hablamos. Me quedo para hablar y si es possible para que me entiendas. Las cosas no siempre han sido así. Trabajo-Sueldo ...  y a gastar.  Las cosas, hay que currárselas, ¿entiendes? Y defenderlas.
A mi no me da la gana hacer como si nada, con la que està cayendo, y te doy argumentos, cada día, David. Y te explico coses que están pasando, y te hablo de miles de millones de euros que pagamos en impuestos y se van y no vuelven, y lo traduzco en barras de pan y lo que haga falta, para que te hagas una idea, pero no sé por qué, porque parece que no te importa. Te entra por una oreja y te sale por la otra.
¿Tu hermana no està en el paro y tu cuñado también? ¿No le han rebajado la pensión a tu madre? ¿No te quejaste de los impuestos cuando aceptasteis la herència del piso cuando se murió tu padre?
Eh! Que me des 7.000 euros te he dicho. No me jodas, ni te vas a enterar, David. Ya los estàs dando cada año. ¿Y por qué te quejas de los barracones del cole y dices que le has cantado la caña a la directora? ¿Qué coño de culpa tiene ella? ¿Te crees que se queda el dinero? ¿Por qué me provocas recordándome que “lo tenéis muy mal”? Serás imbécil, David, lo digo con carino. ¿Que no ves que cuanto peor nos vaya, peor serà para tí y para tu status y tu família? Deberías pensar un poco.
Ea, ¿me das fuego?
¿Ya? ¿Que tengo razón, dices? ¿... dices que tengo razón? Es para darte una paliza, David. Me importas y te necessito. No puede ser que yo esté tan equivocado. Díme qué opinas. ¿Votas al PP, no te da vergüenza, un trabajador ... ? ¿No? Era broma ...què cabrón, David. (no te creo)
¿La cadena? Será por la tarde. El 11 de setembre. Per línia de costa. Serà històric, David.
Pues igual voy con la Pili – m’ha dit. Doncs cony, tráete a tu madre que igual le hace ilusión.
Pues no te digo que no.

divendres, 5 de juliol del 2013

Els escollits (conte)

Estava atrapat dins del cotxe. Havia intentat obrir la porta per sortir i no vaig poder. Al principi creia que alguna cosa la tenia travada i ho impedia des de fora, però després, amb la llum de l’incendi de les explosions, em vaig adonar que el sostre del cotxe estava enfonsat i el metall rebregat.
Ara gairebé ja no hi havia llum. Foscor i silenci trencat pels meus crits de socors de tant en tant.
El negre de la benzinera volia passar el drap per netejar-me el vidre mentre omplia. Se’m va quedar mirant amb cara de fàstic quan li vaig dir que feia pudor i que no gosés tocar el meu cotxe. Potser el fill de puta tenia a veure amb aquest accident? Potser m’havia fet un “mal de ojo” d’aquells que fan en els seus rituals secrets de sang i gallines... i de gats negres.
Ara em trobava tombat amb el cap al seient d’acompanyant i començava a sentir formigueig a les cames, però creia que no tenia res trencat. Mirava pel forat del davant i només veia petites llums de focs que s’anaven extingint. I l’autocar de subnormals del davant, aquest sí que havia rebut de valent. La meitat estava soterrat per les pedres del sostre del túnel que s’havia enfonsat. Recordo haver enfilat Pi i Margall i girar a la Ronda del Guinardó. No el vaig avançar perquè hi havia una patrulla dels Mossos al meu costat. Si ho arribo a fer, ara estaria mort, és segur. 
Socors!! – vaig cridar. Però no hi havia ningú. Potser tothom era mort i jo l’únic supervivent. L’aire estava molt enrarit entre la pols i el fum. 
Que es morin uns deficients mentals o físics no és important, en canvi, jo si que ho sóc. Fins i tot morts em feien angúnia els subnormals i allà al davant devia haver-n’hi uns quants.  
Socors!! Estic al cotxe! – vaig tornar a insistir.
Em vaig voler posar més còmode i a l’estirar les cames vaig sentir un dolor molt agut a la cuixa. La mà era humida i vaig veure el reflex d’un ferro que sortia de la carn. Vaig tantejar a les palpentes i tot era llefiscós de sang. Em vaig marejar. Una suor freda em va recórrer l’estómac.  Què collons és això? 
El meu fill jugava a treure la bola del canvi de marxes i de vegades s’oblidava de tornar-la a roscar al seu lloc. Jo m’havia acostumat a conduir sense la bola i, de fet, m’havia servit d’excusa perfecta per tocar-li la cara més d’un cop. Ell també semblava haver-se acostumat als meus cops, perquè seguia prenent-la per portar-la a l’escola i ensenyar-la als amics tot fent el fatxenda. Aquella maneta del canvi de marxes semblava un pom de porta i tenia una esvàstica dins del plàstic transparent, com si fos un d’aquells fòssils dins l’àmbar. En el fons m’agradava que ho fes perquè no deixava de ser un signe d’admiració cap a mi. 
Vet aquí l’origen del meu forat a la cama: el mànec del canvi de marxes sense la puta bola. Quan surti d’aquí, li clavaré una pallissa al malparit del meu fill que se’n recordarà tota la vida. I a la seva mare també. És segur que s’hi voldrà ficar pel mig, com sempre. I com sempre rebrà. No sap mai estar-se al marge quan intento educar al meu fill.
Ajuda!! M’estic dessagnant! – vaig provar.
Recordo el dia que va gosar amagar-me l’ampolla de Ballantine’s. Jo estava esperant el noi que tornés de casa d’un amic. L’esperava al balancí, amb el cinturó enrotllat a la mà, amb una fúria que m’anava creixent a dins. El marieta havia rebutjat jugar a l’equip de futbol de l’escola i el Ricard, el meu encarregat del magatzem, en feia mofa. Aquell dia va ser fort. Van rebre els dos, mare i fill, l’un per no saber estar a l’alçada d’un Valverde i l’altra, bé, no recordo, però també, per voler defensar-lo.
Socors!! Si us plau! M’estic dessagnant! Socors! – Potser algú estava intentant arribar als vehicles soterrats.
Quant de temps devia haver passat? 
Em semblaven hores, però el rellotge marcava dos quarts de set. Feia només una hora que devia estar aquí atrapat, perquè recordava haver plegat puntual a les cinc i el túnel estava a uns vint o vint-i-cinc minuts de la feina.
La cara del negre de la benzinera em tornava a rondar pel cap. I també la d’en “Bola Piló”, com li dèiem els de la colla del pub. El “Bola Piló” era gras i ens ho va posar fàcil per trobar-li el sobrenom. A les oficines deien que era un crack de la informàtica, i que gràcies a ell l’empresa s’havia adaptat als nous temps. Sabia molts idiomes, però quan ens vam pixar a sobre d’ell al carreró, es va quedar mut. Hòsties, quines coses de pensar ara!
Ei! Hi ha algú? Socors!
Ja no em veia ni les mans. La cama em feia molt mal. Tot s’estava refredant i prenia consciència. 
I com xisclava el bola de merda aquell del Piló! La seva panxa era tova i semblava que els cops de puny no li havien de fer mal, però sí, a jutjar pels vòmits. Ens van dir que era jueu i n’hi va haver prou perquè li muntéssim la festa dels encaputxats. Havia begut oli el desgraciat. 
Però, com pot ser que visquem envoltats de tanta brutícia? Negres, subnormals, jueus, moros, putes, ... estem contaminats.  Quan jo era jove no hi havia tanta merda. Si una dona es queixava del seu home, les mares li feien veure. I si no, només calia regalar-li uns quants blaus amagats per fer-la entrar en raó. Amb raó o sense. De fet no cal tenir-ne. Si et tenen por, quan les tractes bé t’estan agraïdes.
Hòstia puta, quin mal!
Socors! Hi ha algú? – vaig cridar a les fosques.
Hola! On ets? – va contestar una veu.
Aquí, aquí. A dins del cotxe!
Algú s’acostava. Sentia la seva veu cada cop més propera. 
Si us plau, estic ferit! – vaig dir.
Llavors va ser quan vaig sentir la segona veu. Era de dona.
No et preocupis ja venim – va dir. 
Per un moment vaig estar a punt de deixar-me anar i que es fessin càrrec de mi d’una vegada, deixant-me a les seves mans. No m’importava qui eren ni el seu estat.
Les veus eren cada cop més properes.
Traieu-me d’aquí. Hem de sortir d’aquí. Quan vindran els de fora? 
Per aquí, segueix-me – vaig sentir que li deia la dona a l’home. Ja arribem.
De sobte els tenia al costat. 
Sóc el Tomàs i aquesta és la Lucy. Ella m’ha tret de l’autocar. Com estàs? 
Malament. Tinc la palanca del canvi de marxes que m’ha travessat la cuixa. Fa molt de mal. No em puc moure.
Vaig sentir com la dona s’esmunyia per la finestra del darrera i arribava fins els seients del davant.
Tranquil, tot anirà bé – va dir amb la seva veu nasal mentre em palpava el cap, les espatlles i avançava cap a les meves cames. Per Déu! Mai no agrairia tant les mans d’una dona tocant-me. Per allà on les passava, sentia una sensació estranya de tranquil·litat. Com si aquella part del meu cos ja estigués sa i estalvi.
Què ha passat? – vaig demanar.
No ho sabem –va dir la veu de l’home amb la veu trencada i entre sanglots – Estan... , estan morts. Tots morts. Menys la Lucy. Jo anava al darrera. Els acompanyava a la piscina. Sóc el monitor.
Agggghhhh – vaig cridar quan la noia va mourem la cama al saltar al seient del meu costat.
Ho sé, ho sé – va dir ella - Perdona.  Tomàs, hem de treure aquest home d’aquí o ens esperem que vinguin a rescatar-nos? – va demanar.
En Tomàs va bufar l’aire del pit sorollosament fent un esforç per controlar-se i va decidir: 
Cal que el traiem del cotxe i intentem sortir d’aquí. Hi ha d’haver alguna sortida d’aquelles laterals que hi ha a tots els túnels. I si algú intenta arribar a nosaltres, hem d’ajudar-lo i estar a punt.
D’acord – va dir la Lucy. Serà fàcil, ja veuràs. Saps quan et posen una injecció? Només fa mal la punxada, oi? Doncs això serà el mateix. El mal ja te l’has fet. Ara només cal que traiem l’agulla, i això no fa mal, oi?
De sobte em vaig adonar que la dona tenia raó. Era una explicació lògica, però jo no estava disposat a moure ni un múscul. Ella havia callat i me la vaig imaginar davant meu, a un pam escàs, esperant saber què en pensava jo. Llavors va afegir: Tu ets un home fort i ara cal que siguis una mica valent. Dóna’m un minut i després t’agafaré la cama per sota i l’acompanyaré – va explicar.  Tu només has de pujar-la amunt, fins que traiem aquesta palanca. Contaré fins a tres. 
La vaig sentir manipular alguna cosa del cotxe al meu costat, però no la veia.
Som-hi?.  Un, ... dos, ... i tres.
La veritat és que la sensació va ser molt estranya. Notava la seva mà, la seva força, i com a poc a poc, alguna cosa lliscava dins la meva carn per dins, fins que va acabar de sortir. Immediatament després, amb precisió gairebé quirúrgica, la dona em va aplicar una pressió al voltant de la cama. Era un torniquet fet amb el cinturó del seient d’acompanyant del cotxe, tot manipulat a fosques. 
Després de l’ensurt vaig respirar alleugerit i li vaig donar les gràcies. Un “gràcies” de tot cor. Un “gràcies” com no li havia dit mai a ningú, perquè no ho havia sentit ni m’havia fet cap falta.
El Tomàs es va enfilar al capó del cotxe. Em va posar la mà al cap un moment per ubicar-me i em va començar a estirar passant els braços sota les meves aixelles. Vigila el cap – va dir. 
En uns instants ja era fora, estirat damunt del capó. La Lucy m’havia anat aguantant i dirigint les cames. Sentia esbufegar el Tomàs al costat de la meva cara. L’home anava dient-me paraules de suport i d’ànims mentre havia durat la maniobra, com si jo fos un nen petit en un mal pas - Tranquil, gairebé ja estem. Molt bé, ho estàs fent molt bé. Així. Ara compte – em deia.
I la Lucy, amb una agilitat poc usual ateses les circumstàncies, ja s’havia situat també al davant. 
L’home em va agafar per sota l’espatlla i em va alçar amb contundència ajudant-me a posar-me dret, perquè jo no m’aguantava. La ferida em feia molt de mal. Tot el cos em feia mal.
I ara què? – va demanar el Tomàs. 
La Lucy, com si conegués perfectament aquell entorn, va dir sense dubtar – Dóna’m la mà Tomàs i anem per aquí. 
Vam avançar lentament. Jo no veia res i em deixava portar.
Espereu aquí un moment – va dir la Lucy. La dona va apartar-se de nosaltres durant una estona i després va tornar - Per aquí, seguiu-me.
Jo no aguantava el meu cos. En Tomàs em portava gairebé a pes. Un braç al voltant de la meva cintura aferrant el cinturó i l’altra prement amb fermesa el meu canell dret. Amb les seves espatlles feia tota la força per mantenir-me dret i la Lucy ... no sé exactament com el conduïa dins la fosca. 
Vam recórrer molts metres. Potser uns trenta, o quaranta, o cinquanta, fins aturar-nos. Ens allunyàvem de l’accident, però al davant també teníem el túnel ensorrat perquè no es veia cap llum.
Mentre m’arrossegaven, en Tomàs va dir que havia hagut un xoc frontal entre un camió i algun altre vehicle, tot just davant de l’autocar. Això havia provocat una explosió molt gran dins del túnel i després, aquest s’havia desplomat, no només al lloc de l’explosió, sinó també al darrera. En aquell moment estava distret – va explicar - Els nois i noies cantaven una cançó. Sempre cantaven quan anavem a la piscina.
La Lucy va xiuxiuejar – “... cantem tots un petit moment, .... i la veu del petit grumet, sonarà fins dalt de la cofa ...”
Vaig pensar que la Lucy s’estava desmuntant. S’havia posat a cantar.
Calla, estúpida! – vaig manar-li.
Després d’allò, vam esperar unes hores a que arribessin els equips d’emergència. Crec que vaig perdre el coneixement, no hi estic segur.
Primer van passar un tub metàl·lic. Ens vam poder comunicar amb l’exterior i arribava un aire net i fresc de l’exterior. Després, a poc a poc, van anar obrint forat.  Quan va ser prou ample i apuntalat amb seguretat, va entrar un metge. Després em van lligar a una planxa i em van treure a mi el primer. Aleshores ja els havia vist les cares. No tenia paraules. El Tomàs era un negre. Fort i negre, fort però negre. Bruta la roba i bruta la pell. I m’havia arrossegat durant hores sentint el seu alè, la seva suor, la seva ... brutícia, i no me n’havia adonat. I ella, la Lucy, una ... una cega. Una cega amb cara de mongòlica.
Hagués volgut morir-me allà mateix, sense paraules.
Quan em van treure, estava tant dèbil per la pèrdua de sang, que van improvisar una transfusió d’urgència. Em sentia més mort que viu i només sentia veus inconnexes. No entenia què deien i al meu voltant els sanitaris no paraven.  
No sortien paraules de la meva gola, en part perquè estava extenuat i no tenia forces, i en part perquè tampoc no hagués tingut esma de dir res sabent qui eren els que m’havien salvat la vida.
Amb prou feines vaig reconèixer el Bola Piló quan el vaig veure entre la gentada. Havia sentit l’accident per la ràdio i com que feia aquest tros de recorregut com jo, s’estava oferint com a voluntari. En sentir que necessitaven sang urgentment, va fer servir el seu carnet de membre del Banc de Sang. Tampoc no em vaig adonar quan em van posar una via i la seva sang m’omplia de vida.
Ara ja han passat dos mesos des de l’accident al túnel de la Rovira. 
Els metges diuen que no poso gaire de la meva part i sento la meva dona que explica per telèfon a la família i als amics, que no m’he recuperat del trauma, però que és normal, perquè aquestes coses són lentes de pair. I els recorda que van morir trenta dos nois de menys de quinze anys i dotze adults. El meu fill em mira i somriu.  Ja no sóc exemple ni amenaça. Jo reflexiono. 
Els amics m’han vingut a visitar. Van ser correctes i em van voler animar, però al sortir de casa ja feien conya sobre el meu estat. Els vaig sentir. Aviat tindré un sobrenom i no goso imaginar les bromes estúpides que m’esperen.

Des de la meva cadira de rodes i mirant per la finestra, hi reflexiono. Encara que volgués, ja seria tard per esmenar el que he fet a la vida.

dijous, 23 de maig del 2013

L'educació no es toca, o "pajaritos que apuntan a escopetas" - Ministro Wert

Aquest text és cortesia de la Maria Vilarnau.

LAPAO: Lengua aragonesa propia del área oriental.


Sembla un acudit, però no ho és. Com pot ser que s’inventin una tonteria tant gran? Tot per no dir que parlen català.

És una batalla més contra la nostra llengua, com ho és també la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE) o “llei Wert”, que imposa el castellà com a llengua vehicular a les escoles. Els pares que desitgin escolaritzar els seus fills només en castellà, ho podran fer en una escola privada que pagarà el govern espanyol però restant l'import a la transferència al Departament d’Educació de la Generalitat. Evidentment això va en detriment de la qualitat de l’escola pública.

Però la llei Wert no només es carrega el model d’immersió lingüística que tants bons resultats ha donat a casa nostra (avui en dia, podem afirmar que els alumnes escolaritzats a Catalunya dominen perfectament tant el català com el castellà en acabar els estudis obligatoris), sinó que pren competències transferides a la Generalitat, imposa l’assignatura de religió (recordem que l’estat Espanyol és un estat laic) i es carrega la d’educació per la ciutadania. A partir d’ara serà el govern espanyol qui decidirà el contingut de les assignatures troncals com geografia o història. Quina història aprendran els nostres nens?

Per no parlar de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, que diu que els municipis de menys de 20.000 habitants perdran una sèrie de competències en favor de les Diputacions, entre elles la d’educació. El projecte de llei ignora la realitat catalana, on els municipis han estat agents educatius de primer ordre en assumir històricament i abans que cap altra administració moltes competències educatives com la d’infantil de 0 a 3 anys.

Son només alguns exemples de l’atac en que estem sotmesos, no només contra la llengua, sinó també contra tot el model educatiu públic català. El PP pretén centralitzar i homogeneïtzar l’educació. Aquell anhel d’escola pública inclusiva, coeducativa, intercultural, laica, democràtica, de qualitat ... ... que tant vam lluitar i per la qual hem de seguir lluitant.
 
I la millor manera de garantir una educació de qualitat és sent nosaltres mateixos qui decidim com volem el nostre model educatiu. Una raó més per tenir un estat propi.
 
Maria Vilarnau

 

divendres, 22 de març del 2013

Crisis? What crisis?

 

Duran i Lleida esmorzant a "casa seva" de Madrid                  
 
Crisis? What crisis?
– es va sentir a un sopar de banquers i mega-empresaris espanyols que brindaven amb xampany francès.

Oye, oye! Y no somos muchos, pero somos muy machos! – va afegir l'anfitrió entre rialles.
 




Havent sentit el gurú de moda Emili Duró i assegut a l'andana, reflexiono. Recordo frases dites per altres, moments quotidians viscuts que no havia processat i el primer que em ve al cap és aquell conegut que em deia compungit que s'estava perdent la infància dels seus fills, i jo no li vaig saber dir que mai recull els nanos a l'hora ni tampoc apareix quan se l'espera. Suposo que per associació d'idees, recordo la conversa amb un veí que pateix per la destrucció del planeta, per la depredació de les multinacionals, però que és incapaç de separar el vidre del plàstic quan llença les escombraries. Déu me'n guard de donar lliçons a ningú, però realment ens ho hauríem de fer mirar. Si no ens esforcem ni per coses importants i que considerem prioritàries, per què hauríem de fer-ho col·lectivament?
És aquella reflexió que corria per la xarxa. "Primer van venir pels negres, però com que jo no ho era, no em vaig preocupar. Després van venir pels jueus, però com que jo no ho era, no em vaig preocupar... Ahir uns treballadors van tallar la C-55 perquè els tanquen la fàbrica, però com que jo tinc feina, no em vaig preocupar. Milers de persones fan cua per operar-se (algunes d'operacions greus, vitals), però com que a mi no em cal, no em preocupo. I conec un desnonat, i un que fa dos dies ningú s'ho pensava, i ara va remenant contenidors, però com que jo vaig fent, no em preocupo... però ara vénen per mi, i ningú m'ajuda".
Tirant del fil buscant la racionalitat, un amic em recorda Paulo Coelho: "el món canvia amb el teu exemple, no amb les teves opinions" i li responc: "mai dubtis que un petit grup de ciutadans conscients i compromesos puguin canviar el món. De fet, són els únics que ho han aconseguit sempre" de la Margaret Mead.
Com que visc a poble, l'exemplaritat diària de moltes persones configura el meu imaginari proper. Si opinar no serveix per canviar les coses ni tampoc actuem per moure-les, aquesta exemplaritat digna de ser reconeguda, queda limitada a la sort i a la casualitat de les vivències de proximitat. I així m'he adonat que la ciutadania adormida, poc activa socialment ni tampoc participativa, viu condemnada a la tristor, a la renúncia, si permet seguir dirigida i incapacitada per decidir res que vagi més enllà de l'interior de cada llar.
Probablement la pobresa de pensament i de idees d'alguns polítics, i la manca de credibilitat, fins i tot la corrupció, són resultat de la pèrdua de valors del conjunt de la societat (tenim el que ens mereixem?). Ens ho hem empassat tot i el sistema s'ha anat empobrint. L'acomodament de les classes treballadores dels darrers anys no ha permès reaccionar. Com deia en Tardà, els nostres fills i filles estan descobrint que no són fills i filles de burgesos. Només així puc entendre la pobre resposta ciutadana a les darreres concentracions contra les retallades. A Manresa (76.000 habitants), la capital del Bages (184.000 habitants), no s'aconsegueix passar de 300 ó 400 persones. On és la gent, es pregunten els ciutadans actius i implicats convertits en "activistes"? No parlo del més del 26% d'aturats (50% entre els joves), sinó també de la resta de ciutadans que constaten a diari com se'ns desfà el país a les mans?
Em vénen a la memòria les paraules del Conseller d'Interior de la Generalitat sentides a la ràdio fa pocs dies: "Com a conseqüència d'uns aldarulls, augmentarem les mesures de control policial i es demana a la ciutadania comprensió" Per l'amor de Déu, si els que es manifesten són la ciutadania! El més greu és que aquesta repressió s'accepta, i fins i tot alguns l'agraeixen i l'esperen, al més pur estil del "Control Social", segons Chomsky. Si les institucions, els mitjans de producció, el comerç exterior, els mitjans de comunicació, de publicitat i de transport no estan sotmesos al control públic, la política no és res més que l'ombra que les grans empreses projecten sobre la societat. Actualment, veiem com la classe política dominant beneficia bancs i entitats financeres, en comptes de prioritzar el benestar de les persones i a poc a poc, els nivells més baixos de la societat han estat pràcticament desposseïts dels seus drets.
Tot és molt complicat, excessivament complicat i en els temps que córren, desconfiem dels que aconsellen alienar-se, prescindir de cabòries. Qui vulgui confiar la seva vida i la dels seus estimats a la sort, surar com un tap i llevar-se als matins amb un somriure "Profident", s'equivoca. Necessitem fer la volta a molts mitjons, en alguns casos amb l'usuari inclòs a dins, i fer una gran bugada. Una bugada democràtica d'enormes dimensions perquè aquest país es mereix un altre destí.
Sento que arriba el tren a l'estació i encara tinc un darrer pensament per l'acte de l'Assemblea Nacional Catalana a Girona d'aquest dissabte. El paper de l'ANC és decisiu. Com a moviment ciutadà està portant el debat sobiranista arreu del Principat, i alhora, esdevé xarxa i pressió als partits polítics compromesos amb el dret a decidir. Eppur si muove (I tanmateix, es mou)

dissabte, 29 de desembre del 2012

Benvingut 2013!

Tinc un amic que viu a Karlsruhe, Alemanya. Hi viu i hi treballa, però no se sent alemany ni vol ser-ho. Tant és així, que segueix empadronat a Blanes per poder venir a votar i exercir de català. Karlsruhe és una ciutat del districte federal de Baden-Wurtemberg, seu del Tribunal Constitucional Federal Alemany (Bundesverfassungsgericht).

Mantenim certa "correspondència electrònica" i em sorprèn que un analista de riscos reputat com és ell, afirmi categòricament que Catalunya serà un nou estat d'Europa. Ho fa des de la distància, de manera asèptica, lògica, objectiva i democràtica.

Reconec que la ciutadania s'està activant, que alguna cosa ha canviat, probablement incentivada per la crisi i la pressió. Durant molt de temps hem sentit dir als governants que el poble és madur per decidir i he desconfiat. He desconfiat perquè he constatat que estem sotmesos a manipulació mediàtica i a control social, a interessos econòmics que ostenten el poder. I també he constatat la dificultat que sovint ha demostrat la societat adormida, instal·lada en el cofoisme, en la prudència, digerint la corrupció i la injustícia amb prou feines sense queixa, cada cop més tancada en sí mateixa, incapaç de reaccionar. Darrerament ja no és així.

Sociològicament, el fet que els sentiments i els anhels sobirans del poble català hagin perdurat durant tant de temps i tantes vicissituds no pot explicar-se si no és que es tracta d'un nacionalisme de caire cultural i no polític (faig meves les paraules de l'Hilari Raguer). La manera de fer i de viure, els costums, la tradició, la història, la llengua, etc, i la capacitat de conviure i de recollir el llegat "forester" dels immigrants dels anys 60, 70, 80, tot plegat, més que les aspiracions polítiques transitòries, han permès configurar una societat normal i compacta en la seva diversitat. La història recent de Catalunya demostra que aquest ha estat un nacionalisme acollidor, integrador, que s'ha anat enriquint i que ha evolucionat mentre  patia alhora els esforços, també històrics, de la repressió i els intents d'assimilació procedents dels successius governs de Madrid. Així, encara és més clar l'èxit. L'èxit de ser i estar, que diu el Toni Albà, perquè no depèn d'ideologies sinó de la gent, del poble. I ara que tot remou, es perfilen les condicions polítiques que, al cap i a la fi, són les que determinen en democràcia.

A les darreres eleccions al Parlament hi ha hagut un alt percentatge de participació i la majoria de ciutadania ha fet confiança a partits que defensen el Dret de Decidir, com a pas previ a una República Catalana, a la creació d'un Nou Estat d'Europa. Aquests partits són CiU, ERC i les CUP, que tenint posicions compartides sobre aquesta aspiració legítima, són alhora ben diferents i representatives ideològicament, si ho mirem en relació a l'eix dreta-esquerra.

Catalunya ha viscut un procés complex amb naturalitat. Ha estat un procés que ha sorprès a molts: ¿quin dissenyador s'anava a imaginar que la dilució dels anhels i sentiments d'un poble, acabaria per enfortir el substrat? ¿Qui podia preveure que els milers i milers de persones que van haver d'emigrar a Catalunya els anys 50, 60, 70 i 80, procedents d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, etc, i ara també els seus fills i néts, acabarien arrelant i fent seva la consciència nacional catalana sense haver de renunciar a les seves arrels?

En el recentment constituït Parlament de Catalunya, al costat dels que representen un futur engrescador de recuperació de l'estat del benestar i de l'economia, hi ha un sector difícil de contextualitzar en el nou escenari. N'hi ha els que diuen sí, però no. N'hi ha que diuen no, però sí. I també els que volen seguir com sempre, mesells i vassalls, captius d'un govern llunyà que no ens respecta perquè no ens estima. Massa poc espai per a tanta sigla!. Aquest sector l'ocupen ICV/EUiA, el PSC, el PP i Ciutadans. En el procés de transició nacional que hem encetat, caldrà veure com es posicionen. D'alguns d'ells espero que sàpiguen interpretar bé el canvi de la partitura i entenguin que si no reaccionen, la tendència dels seus vots serà a la baixa, perquè a mesura que passa el temps, la gent es cansa i la població envelleix. Aniran perdent pistonada. El moment de construcció és irreversible i demana la presència i l'esforç de tots. Si no és així, alguns s'acabaran diluint i desapareixent.

La llista de greuges i d'abusos que ha patit Catalunya per part de l'estat espanyol és tant llarga, hi ha tants d'arguments, que fins i tot els més escèptics acaben entrant en sintonia, ni que sigui egoistament apel·lant a la supervivència. Com a darrera mostra, l'estat espanyol exigeix a Catalunya el compliment del dèficit pressupostari autonòmic que només es pot abordar amb reducció de la despesa, és a dir, aplicant més retallades socials que repercuteixen directament sobre les persones. Paral·lelament, l'estat impedeix el control dels ingressos i demostra un cop més la seva mala fe aprovant un nou impost al 0% per protegir els bancs i les entitats financeres. Així impedeix que la Generalitat pugui recaptar per aquesta via, i poder minimitzar l'impacte social. Està passant mentre la vaca catalana que és el 16% de la població de l'estat i ja aporta més del 22% a la caixa de l'estat espanyol, està patint alhora un espoli fiscal de 16 mil milions d'€ anual i un incompliment crònic d'inversions en infraestructures, etc.

D'un temps ençà, la societat catalana s'ha mobilitzat. Va passar pel davant dels polítics l'11 de setembre del 2012 i va marcar el camí. El nacionalisme cultural ha estat amatent des de fa centenars d'anys i ara ha agafat embranzida multitudinàriament, plural i transversal.  La manifestació de 10Mil catalans i catalanes a Brussel·les el 7 de març de 2009, la manifestació del 10 de juliol de 2010, el fenomen de les consultes sobre la independència, la tasca de l'Òmnium, d'entitats diverses i darrerament les accions de l'Assemblea Nacional Catalana, tot suma.

De tot això el meu amic d'Alemanya no en parla. Diu que vist fredament, la independència és l'única sortida per Catalunya. Que la participació del 55% en un referèndum està garantida. Que la recent majoria al Parlament demostra que serà un nou estat d'Europa. I que mentrestant, solidesa i solidaritat amb els que ho estan passant malament. Que ve un període de resistència i només ens cal un copet més de ciutadania, un altre, perquè els polítics facin el pas.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

El Futur de Catalunya: Viabilitat de l’Estat Propi


El debat “El Futur de Catalunya: Viabilitat de l’Estat Propi” de divendres passat a Castellbell i el Vilar va reunir quatre representants de partits polítics: el Josep Vives de CiU, el Dionís Guiteras d’ERC, el Joan Canongia del PSC i el Fernando Sánchez del PPC.
Un dels tertulians va dir que era necessari ser molt curosos en aquests moments, tant els que defensem l’Estat Propi” com els unionistes, i que la voluntat democràtica determinarà el nostre futur. Va afegir que no existeixen veritats absolutes i que si hi ha algú que les fa, és perquè està mentint o perquè és un ruc. Comparteixo aquest punt de vista, i és per això que el senyor Canongia em va desconcertar força. No el tinc per ruc. És un home d’àmplia trajectòria política i en canvi va fer un parell de sentències del tot equivocades.
Durant una de les seves intervencions, el senyor Canongia va justificar els desajustos fiscals de les comunitats autònomes espanyoles, explicant les diferents capacitats de generació de riquesa que tenen. Concretament va parlar del dèficit fiscal que pateixen la de Madrid, Catalunya i les Illes Balears, afirmant que sempre ha estat així i que canviar això demana un procés extremadament complex de reformes que passen per dissolucions de les Corts, noves eleccions estatals, nou Congrés, etc. I va posar com exemple el model federal alemany que permet que hi hagi länders que paguen una quota de solidaritat a altres, in saecula seculorum (por los siglos de los siglos). De fet, va arribar a afirmar categòricament que hi ha concretament un länd molt ric, que paga gairebé totes les mancances dels altres.
Res d’això és cert. Quan ha convingut, els dos partits espanyols majoritaris s’han posat d’acord i han fet esmenes a la Constitució.
Pel que fa a l’exemple alemany, l’11 de novembre de 1999, el Tribunal Federal de Garanties Constitucionals d’Alemanya va dictar sentència en el procediment iniciat a instància dels länders de Baviera, Baden-Württemberg i Hessen contra la Llei sobre la compensació financera entre la Federació i els länders, de 23 de juny de 1993, modificada el 17 de juny del 1999.
La impugnació es basava en els efectes inconstitucionals de la regulació del sistema de compensació, ja que els länders amb un potencial econòmic i financer més elevat, acabaven el procés d’anivellament amb uns ingressos per habitant per sota de la mitjana. En canvi, els länders que partien d’una situació inicial desafavorida eren els que, al final, tenien un índex d’ingressos per habitant més alt, per sobre de la mitjana (els casos de Bremen, del Sarre, de Brandenburg  o de Saxònia-Anhalt, entre altres). Un desequilibri econòmic i financer ben conegut a casa nostra a partir de la publicació de les balances fiscals de les comunitats autònomes.
A diferència de l’estat federal alemany, la Constitució espanyola no està dotada de procediment ni d’eines per a la correcció de l’anivellament econòmic ni financer. La correcció d’aquest anivellament passa per la voluntat política del govern central de Madrid, i les autonomies només poden fer que pagar els impostos i esperar. A diferència de l’afirmació que  va fer ahir el senyor Canongia,  a Alemanya o a altres països organitzats federalment  o confederal, existeix una regulació econòmica i financera de la solidaritat. Una solidaritat “limitada” en quantitat i en temps, només excepcionalment superior al 4% del PIB interterritorial. I quant existeix una situació d’injustícia, es pot recórrer als mecanismes de regulació. Al Regne d’Espanya hi ha unes autonomies condemnades a arrossegar un pes addicional que en temps de crisi impedeix prendre les accions necessàries de recuperació de l’economia productiva.
La Sentència del Tribunal Federal va tenir en compte un repartiment més just de l’IVA entre la Federació i els länders. Per mitjà de la Llei de compensació financera, les modificacions van comportar una pèrdua de participació en el percentatge corresponent a la Federació i un augment en els dels länders denunciants.
També es va revisar l’equilibri horitzontal i la distribució de recursos amb un càlcul que atenia la capacitat en funció de la població ponderada i avaluant la superior necessitat de recursos per part de determinats länder , per exemple, en concepte de ports marítims. El mandat de compensar adequadament el diferent potencial financer, prohibeix una inversió de l’ordre dels länders, de forma que els que tinguin menys potencial passin a tenir-ne més que no pas els länders obligats a compensar.  És a dir, la compensació financera és aproximadora i no anivelladora, diu la Sentència.
Per acabar, existeixen les transferències federals complementàries que tenen com a finalitat corregir de forma addicional l’anteriorment exposat (IVA i equilibri horitzontal). S’atribueixen a determinats länder per diversos conceptes: sanejament de pressupostos, despeses extraordinàriament elevades de direcció política i administració central, etc. El principi federatiu d’igualtat de tracte i els criteris aplicatius determinen i estableixen els límits pel que fa a la quantitat i a la durada.
El senyor Canongia va confondre l’auditori amb aquestes afirmacions errònies. Tampoc no va aportar cap solució a la greu situació d’injustícia social que pateix Catalunya en un debat sobre “El Futur de Catalunya”.
No crec que sigui un ruc el senyor Canongia, com deia. M’ha fet la sensació què simplement ha perdut l’oremus per uns minuts, com els passa als seus companys del PSC darrerament. Sembla que tots els mals els venen d’haver -se desconnectat de la realitat del País perquè són incapaços d’adonar-se, com en aquest cas, que el model federal alemany no té res a veure amb el model  autonòmic espanyol. I com aquest, podríem analitzar altres afirmacions que fan.
Tampoc no reconeixen que els socialistes del PSOE que han governat dues legislatures, no han demostrat cap eficàcia ni eficiència per fer canviar les lleis espanyoles ni la Constitución per corregir l’espoli quan manaven. Per no fer, els socialistes catalans ni tan sols han defensat sempre els interessos dels catalans a Madrid, perquè han votat en ocasions diferent del mandat del Parlament de Catalunya, inclús quan ells mateixos aquí hi havien estat d’acord.
Fonts:
Informe sobre la Sentència del Tribunal Constitucional alemany sobre el sistema de compensació entre els diferents länder.
Montse Bassols i Santamaria DG Programació Econòmica i Dolors Feliu i Torrent Gabinet Jurídic del Departament d’Economia, Finances i Planificació Departament de Governació i Relacions Institucionals

dijous, 13 de setembre del 2012

“Aceituneros altivos”


Només va transcendir una part de la frase que va etzibar el President Pujol fa molts anys, encara que no era seva:  “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. Una reflexió sobre la cohesió i convivència. Però l’important era el que venia després: “ ... i qui en vol ser”. L’hem sentida força vegades aquests darrers dies.
Avui, la realitat de la nostra Nació sense Estat és complexa i el pensament independentista divers, molt tendre, sovint de butxaca, legítimament i pragmàtica, sobretot ara, però les paraules del President Pujol ressonen i amplien la noció de pertinença. Anys enrere, els partits majoritaris com CiU i PSC, potenciaven paral·lelament accions que anaven en contra d’aquesta idea aglutinant i manipulaven políticament el sentiment d’enyor de molts ciutadans immigrants. Per exemple, es donaven ales (diners) a entitats com la FECAC (Federación de Entidades Culturales Andaluzas), la de les Casas Regionales i la Feria de Abril a Can Zam, a Santa Coloma de Gramanet, després de passar per Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat i Barberà del Vallès. Una entitat tancada, la FECAC, amb vocació d’intervenir en la política, que va intentar consolidar sense èxit el PSA (Partit Socialista Andalús) a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 obtenint només dos escons.
Feries d’Abril emulant la sevillana. Vots emocionals captius que no afavorien la integració, ni l’enriquiment cultural, ni la normalització social, ni la normalització de la llengua, sinó el contrari, marcaven diferències, línies vermelles entre els uns i els altres. La FECAC va ser fundada per un militar franquista també vinculat als orígens d’Alianza Popular a Barcelona, el Teniente Coronel Linares, i perdura, fino en mà i “casetas”.
Un temps important del nostre passat recent que va originar una resposta potent i amb sentit comú entre la gent de les onades migratòries, la “clase obrera”, quan Paco Candel, Ignasi Riera i Josep Maria Huertas Claveria, entre altres, van denunciar la xarxa i la manipulació consentida. Estem parlant de l’Àrea Metropolitana, sobretot. Aquest contrapunt va consolidar en una Associació anomenada “Els Altres Andalusos” que, sense renunciar a la seva història ni als llegats culturals, van ser capaços d’entendre els canvis a les seves vides. Bienve Moya, Lluís Cabrera, Pedro Morón, etc, van ser cabdals en aquest moviment.
Diuen que sense CiU no serà possible avançar en el camí cap a l’alliberament nacional, però això demostra una visió molt limitada. Hi ha que diu que els bancs i els financers ostenten el poder veritable, i que el canvi passa per saber trobar l’encaix econòmic internacional, amb el compromís de seguir estirant d’Espanya, econòmicament, durant uns anys. Alguns que no sabem d’aquestes qüestions, tendim a pensar (perquè així ens ho van ensenyar de petits), que existeix la justícia social i que la sobirania és del poble. Un poble nou, que ha canviat i ha crescut, capaç de decidir el seu futur democràticament si hi ha amplia majoria social, com diu la Carta fundacional de l’ONU. Així, pren més sentit la segona part del missatge: “és català qui en vol ser”, perquè introdueix la possibilitat de decidir, un repte, i a hores d’ara, afegim: “... i el que sigui capaç d’estar”. És una diferència substancial, ser i estar. Estar esdevé la defensa de la dignitat, els drets com a persones, un deure generacional també.
La gent que pensa com “Els Altres Andalusos”, hereus dels nouvinguts a Catalunya de l’Exposició Universal  del 29, o posteriors, que amb prou feines parlen el català perquè no poden salvar la tanca de la llengua materna, però que han tirat endavant aquí les seves famílies i senten els fills i els néts parlar català amb normalitat, que no reneguen del seu passat però valoren i fan seva la terra que els ha acollit, i la cultura, i les tradicions; ells són la clau. Perquè ells, ja són nosaltres, en aquesta societat diversa. No hi ha distincions, entenent el nou concepte de catalanitat, de poble i de nació. No són ells sinó nosaltres, perquè parlem de generacions volent ser i estar.Ser català no és un xollo i, malgrat tot, hi ha esperança en el futur. Ara bé, estar català..., això és molt complicat. Ens ho hem de guanyar amb el compromís social, democràtic i nacional. Aquest és un dels èxits d’aquesta Diada Nacional, la nombrosa presència dels “Nous Andalusos”, dels “nous catalans”, dels xarnegos amb carnet com en Bienve Moya, activista cultural, Premi Nacional de Cultura Popular de la Generalitat el 2009, socialment compromès i independentista, que va fer el parlament de la Marxa de Torxes per la Independència al meu poble, Castellbell i el Vilar (Bages). A hores d’ara, la ciutadania va per davant dels dirigents polítics. La societat catalana ha evolucionat i els governants necessitaven que els marquéssim el camí. Ho hem fet a cop d’estelada, massivament, aquesta Diada Nacional. Tant de bo, el President Mas tingui el coratge i l’encert “d’interpretar els sentiments i els anhels del poble” com ho va fer el President Macià.