Estava atrapat dins del cotxe. Havia intentat obrir la porta per sortir i no vaig poder. Al principi creia que alguna cosa la tenia travada i ho impedia des de fora, però després, amb la llum de l’incendi de les explosions, em vaig adonar que el sostre del cotxe estava enfonsat i el metall rebregat.
Ara gairebé ja no hi havia llum. Foscor i silenci trencat pels meus crits de socors de tant en tant.
El negre de la benzinera volia passar el drap per netejar-me el vidre mentre omplia. Se’m va quedar mirant amb cara de fàstic quan li vaig dir que feia pudor i que no gosés tocar el meu cotxe. Potser el fill de puta tenia a veure amb aquest accident? Potser m’havia fet un “mal de ojo” d’aquells que fan en els seus rituals secrets de sang i gallines... i de gats negres.
Ara em trobava tombat amb el cap al seient d’acompanyant i començava a sentir formigueig a les cames, però creia que no tenia res trencat. Mirava pel forat del davant i només veia petites llums de focs que s’anaven extingint. I l’autocar de subnormals del davant, aquest sí que havia rebut de valent. La meitat estava soterrat per les pedres del sostre del túnel que s’havia enfonsat. Recordo haver enfilat Pi i Margall i girar a la Ronda del Guinardó. No el vaig avançar perquè hi havia una patrulla dels Mossos al meu costat. Si ho arribo a fer, ara estaria mort, és segur.
Socors!! – vaig cridar. Però no hi havia ningú. Potser tothom era mort i jo l’únic supervivent. L’aire estava molt enrarit entre la pols i el fum.
Que es morin uns deficients mentals o físics no és important, en canvi, jo si que ho sóc. Fins i tot morts em feien angúnia els subnormals i allà al davant devia haver-n’hi uns quants.
Socors!! Estic al cotxe! – vaig tornar a insistir.
Em vaig voler posar més còmode i a l’estirar les cames vaig sentir un dolor molt agut a la cuixa. La mà era humida i vaig veure el reflex d’un ferro que sortia de la carn. Vaig tantejar a les palpentes i tot era llefiscós de sang. Em vaig marejar. Una suor freda em va recórrer l’estómac. Què collons és això?
El meu fill jugava a treure la bola del canvi de marxes i de vegades s’oblidava de tornar-la a roscar al seu lloc. Jo m’havia acostumat a conduir sense la bola i, de fet, m’havia servit d’excusa perfecta per tocar-li la cara més d’un cop. Ell també semblava haver-se acostumat als meus cops, perquè seguia prenent-la per portar-la a l’escola i ensenyar-la als amics tot fent el fatxenda. Aquella maneta del canvi de marxes semblava un pom de porta i tenia una esvàstica dins del plàstic transparent, com si fos un d’aquells fòssils dins l’àmbar. En el fons m’agradava que ho fes perquè no deixava de ser un signe d’admiració cap a mi.
Vet aquí l’origen del meu forat a la cama: el mànec del canvi de marxes sense la puta bola. Quan surti d’aquí, li clavaré una pallissa al malparit del meu fill que se’n recordarà tota la vida. I a la seva mare també. És segur que s’hi voldrà ficar pel mig, com sempre. I com sempre rebrà. No sap mai estar-se al marge quan intento educar al meu fill.
Ajuda!! M’estic dessagnant! – vaig provar.
Recordo el dia que va gosar amagar-me l’ampolla de Ballantine’s. Jo estava esperant el noi que tornés de casa d’un amic. L’esperava al balancí, amb el cinturó enrotllat a la mà, amb una fúria que m’anava creixent a dins. El marieta havia rebutjat jugar a l’equip de futbol de l’escola i el Ricard, el meu encarregat del magatzem, en feia mofa. Aquell dia va ser fort. Van rebre els dos, mare i fill, l’un per no saber estar a l’alçada d’un Valverde i l’altra, bé, no recordo, però també, per voler defensar-lo.
Socors!! Si us plau! M’estic dessagnant! Socors! – Potser algú estava intentant arribar als vehicles soterrats.
Quant de temps devia haver passat?
Em semblaven hores, però el rellotge marcava dos quarts de set. Feia només una hora que devia estar aquí atrapat, perquè recordava haver plegat puntual a les cinc i el túnel estava a uns vint o vint-i-cinc minuts de la feina.
La cara del negre de la benzinera em tornava a rondar pel cap. I també la d’en “Bola Piló”, com li dèiem els de la colla del pub. El “Bola Piló” era gras i ens ho va posar fàcil per trobar-li el sobrenom. A les oficines deien que era un crack de la informàtica, i que gràcies a ell l’empresa s’havia adaptat als nous temps. Sabia molts idiomes, però quan ens vam pixar a sobre d’ell al carreró, es va quedar mut. Hòsties, quines coses de pensar ara!
Ja no em veia ni les mans. La cama em feia molt mal. Tot s’estava refredant i prenia consciència.
I com xisclava el bola de merda aquell del Piló! La seva panxa era tova i semblava que els cops de puny no li havien de fer mal, però sí, a jutjar pels vòmits. Ens van dir que era jueu i n’hi va haver prou perquè li muntéssim la festa dels encaputxats. Havia begut oli el desgraciat.
Però, com pot ser que visquem envoltats de tanta brutícia? Negres, subnormals, jueus, moros, putes, ... estem contaminats. Quan jo era jove no hi havia tanta merda. Si una dona es queixava del seu home, les mares li feien veure. I si no, només calia regalar-li uns quants blaus amagats per fer-la entrar en raó. Amb raó o sense. De fet no cal tenir-ne. Si et tenen por, quan les tractes bé t’estan agraïdes.
Socors! Hi ha algú? – vaig cridar a les fosques.
Hola! On ets? – va contestar una veu.
Aquí, aquí. A dins del cotxe!
Algú s’acostava. Sentia la seva veu cada cop més propera.
Si us plau, estic ferit! – vaig dir.
Llavors va ser quan vaig sentir la segona veu. Era de dona.
No et preocupis ja venim – va dir.
Per un moment vaig estar a punt de deixar-me anar i que es fessin càrrec de mi d’una vegada, deixant-me a les seves mans. No m’importava qui eren ni el seu estat.
Les veus eren cada cop més properes.
Traieu-me d’aquí. Hem de sortir d’aquí. Quan vindran els de fora?
Per aquí, segueix-me – vaig sentir que li deia la dona a l’home. Ja arribem.
De sobte els tenia al costat.
Sóc el Tomàs i aquesta és la Lucy. Ella m’ha tret de l’autocar. Com estàs?
Malament. Tinc la palanca del canvi de marxes que m’ha travessat la cuixa. Fa molt de mal. No em puc moure.
Vaig sentir com la dona s’esmunyia per la finestra del darrera i arribava fins els seients del davant.
Tranquil, tot anirà bé – va dir amb la seva veu nasal mentre em palpava el cap, les espatlles i avançava cap a les meves cames. Per Déu! Mai no agrairia tant les mans d’una dona tocant-me. Per allà on les passava, sentia una sensació estranya de tranquil·litat. Com si aquella part del meu cos ja estigués sa i estalvi.
Què ha passat? – vaig demanar.
No ho sabem –va dir la veu de l’home amb la veu trencada i entre sanglots – Estan... , estan morts. Tots morts. Menys la Lucy. Jo anava al darrera. Els acompanyava a la piscina. Sóc el monitor.
Agggghhhh – vaig cridar quan la noia va mourem la cama al saltar al seient del meu costat.
Ho sé, ho sé – va dir ella - Perdona. Tomàs, hem de treure aquest home d’aquí o ens esperem que vinguin a rescatar-nos? – va demanar.
En Tomàs va bufar l’aire del pit sorollosament fent un esforç per controlar-se i va decidir:
Cal que el traiem del cotxe i intentem sortir d’aquí. Hi ha d’haver alguna sortida d’aquelles laterals que hi ha a tots els túnels. I si algú intenta arribar a nosaltres, hem d’ajudar-lo i estar a punt.
D’acord – va dir la Lucy. Serà fàcil, ja veuràs. Saps quan et posen una injecció? Només fa mal la punxada, oi? Doncs això serà el mateix. El mal ja te l’has fet. Ara només cal que traiem l’agulla, i això no fa mal, oi?
De sobte em vaig adonar que la dona tenia raó. Era una explicació lògica, però jo no estava disposat a moure ni un múscul. Ella havia callat i me la vaig imaginar davant meu, a un pam escàs, esperant saber què en pensava jo. Llavors va afegir: Tu ets un home fort i ara cal que siguis una mica valent. Dóna’m un minut i després t’agafaré la cama per sota i l’acompanyaré – va explicar. Tu només has de pujar-la amunt, fins que traiem aquesta palanca. Contaré fins a tres.
La vaig sentir manipular alguna cosa del cotxe al meu costat, però no la veia.
Som-hi?. Un, ... dos, ... i tres.
La veritat és que la sensació va ser molt estranya. Notava la seva mà, la seva força, i com a poc a poc, alguna cosa lliscava dins la meva carn per dins, fins que va acabar de sortir. Immediatament després, amb precisió gairebé quirúrgica, la dona em va aplicar una pressió al voltant de la cama. Era un torniquet fet amb el cinturó del seient d’acompanyant del cotxe, tot manipulat a fosques.
Després de l’ensurt vaig respirar alleugerit i li vaig donar les gràcies. Un “gràcies” de tot cor. Un “gràcies” com no li havia dit mai a ningú, perquè no ho havia sentit ni m’havia fet cap falta.
El Tomàs es va enfilar al capó del cotxe. Em va posar la mà al cap un moment per ubicar-me i em va començar a estirar passant els braços sota les meves aixelles. Vigila el cap – va dir.
En uns instants ja era fora, estirat damunt del capó. La Lucy m’havia anat aguantant i dirigint les cames. Sentia esbufegar el Tomàs al costat de la meva cara. L’home anava dient-me paraules de suport i d’ànims mentre havia durat la maniobra, com si jo fos un nen petit en un mal pas - Tranquil, gairebé ja estem. Molt bé, ho estàs fent molt bé. Així. Ara compte – em deia.
I la Lucy, amb una agilitat poc usual ateses les circumstàncies, ja s’havia situat també al davant.
L’home em va agafar per sota l’espatlla i em va alçar amb contundència ajudant-me a posar-me dret, perquè jo no m’aguantava. La ferida em feia molt de mal. Tot el cos em feia mal.
I ara què? – va demanar el Tomàs.
La Lucy, com si conegués perfectament aquell entorn, va dir sense dubtar – Dóna’m la mà Tomàs i anem per aquí.
Vam avançar lentament. Jo no veia res i em deixava portar.
Espereu aquí un moment – va dir la Lucy. La dona va apartar-se de nosaltres durant una estona i després va tornar - Per aquí, seguiu-me.
Jo no aguantava el meu cos. En Tomàs em portava gairebé a pes. Un braç al voltant de la meva cintura aferrant el cinturó i l’altra prement amb fermesa el meu canell dret. Amb les seves espatlles feia tota la força per mantenir-me dret i la Lucy ... no sé exactament com el conduïa dins la fosca.
Vam recórrer molts metres. Potser uns trenta, o quaranta, o cinquanta, fins aturar-nos. Ens allunyàvem de l’accident, però al davant també teníem el túnel ensorrat perquè no es veia cap llum.
Mentre m’arrossegaven, en Tomàs va dir que havia hagut un xoc frontal entre un camió i algun altre vehicle, tot just davant de l’autocar. Això havia provocat una explosió molt gran dins del túnel i després, aquest s’havia desplomat, no només al lloc de l’explosió, sinó també al darrera. En aquell moment estava distret – va explicar - Els nois i noies cantaven una cançó. Sempre cantaven quan anavem a la piscina.
La Lucy va xiuxiuejar – “... cantem tots un petit moment, .... i la veu del petit grumet, sonarà fins dalt de la cofa ...”
Vaig pensar que la Lucy s’estava desmuntant. S’havia posat a cantar.
Calla, estúpida! – vaig manar-li.
Després d’allò, vam esperar unes hores a que arribessin els equips d’emergència. Crec que vaig perdre el coneixement, no hi estic segur.
Primer van passar un tub metàl·lic. Ens vam poder comunicar amb l’exterior i arribava un aire net i fresc de l’exterior. Després, a poc a poc, van anar obrint forat. Quan va ser prou ample i apuntalat amb seguretat, va entrar un metge. Després em van lligar a una planxa i em van treure a mi el primer. Aleshores ja els havia vist les cares. No tenia paraules. El Tomàs era un negre. Fort i negre, fort però negre. Bruta la roba i bruta la pell. I m’havia arrossegat durant hores sentint el seu alè, la seva suor, la seva ... brutícia, i no me n’havia adonat. I ella, la Lucy, una ... una cega. Una cega amb cara de mongòlica.
Hagués volgut morir-me allà mateix, sense paraules.
Quan em van treure, estava tant dèbil per la pèrdua de sang, que van improvisar una transfusió d’urgència. Em sentia més mort que viu i només sentia veus inconnexes. No entenia què deien i al meu voltant els sanitaris no paraven.
No sortien paraules de la meva gola, en part perquè estava extenuat i no tenia forces, i en part perquè tampoc no hagués tingut esma de dir res sabent qui eren els que m’havien salvat la vida.
Amb prou feines vaig reconèixer el Bola Piló quan el vaig veure entre la gentada. Havia sentit l’accident per la ràdio i com que feia aquest tros de recorregut com jo, s’estava oferint com a voluntari. En sentir que necessitaven sang urgentment, va fer servir el seu carnet de membre del Banc de Sang. Tampoc no em vaig adonar quan em van posar una via i la seva sang m’omplia de vida.
Ara ja han passat dos mesos des de l’accident al túnel de la Rovira.
Els metges diuen que no poso gaire de la meva part i sento la meva dona que explica per telèfon a la família i als amics, que no m’he recuperat del trauma, però que és normal, perquè aquestes coses són lentes de pair. I els recorda que van morir trenta dos nois de menys de quinze anys i dotze adults. El meu fill em mira i somriu. Ja no sóc exemple ni amenaça. Jo reflexiono.
Els amics m’han vingut a visitar. Van ser correctes i em van voler animar, però al sortir de casa ja feien conya sobre el meu estat. Els vaig sentir. Aviat tindré un sobrenom i no goso imaginar les bromes estúpides que m’esperen.
Des de la meva cadira de rodes i mirant per la finestra, hi reflexiono. Encara que volgués, ja seria tard per esmenar el que he fet a la vida.
Tinc un company de feina que diu que estic polititzat, que
sempre estic ficat en “berenjenales”. Avui no m’he pogut estar i en comptes de
somriure i callar li he dit que no té dignitat, que la seva família l’importa
una merda, que l’educació de la seva filla petita, tres quarts del mateix, que
si vol seguir cec que vagi a menjar cargols i a beure cervesa amb els
col·legues, que és l’únic que sap fer quan no està treballant i que li tregui
brillo al seu cotxe flamant, i que em doni 2.600 euros a mi, que l’aguanto cada
dia i m’ho mereixo més que uns desconeguts d’un govern llunyà. Què dic 2.600?
7.800!! ... d’ell, de la seva dona i la nena, que és el que ens roben cada any per
cap i no es queixa (ni se n’adona, el curt de gambals). - M'he arriscat.
