Catalunya versus Grècia.

PIB: 202.805 M€  vs  222.071 M€ de Grècia.

PIB per càpita: 28.095 €/hab  vs  19.853 €/hab de Grècia

Població: 7.504.881 hab  vs  11.260.401 hab. de Grècia

Catalunya aporta el 19% del PIB a l'estat espanyol.

Produeix una sensació estranya sentir parlar tant de Grècia i veure que, en termes econòmics, Catalunya s'assembla força. Si el Principat fos un estat independent, el Regne d'Espanya seria sens dubte més feble i com que ha estat un incordi històric per França i Anglaterra, és més que probable que Catalunya entraria a la Unió Europea ben rebuda i com a membre de ple dret. La primera gran infraestructura que generaria riquesa i feina: el Corredor del Mediterrani és estratègic.

Un nou post al Bloc ha de ser breu,  però és impossible amb tants pensaments, tantes reflexions, tantes coses a dir, a compartir. És per això que s’ha de triar. Volia parlar de dades sobre l’atur, per exemple, que ja arriba al 23% a Espanya, mentres Itàlia, Anglaterra o França es mantenen per sota del 10%. I del 77% de població activa que tenim feina, una bona part són mileuristes. L'economia submergida (el diner negre) suposa també un percentatge molt important. "Massa ben acostumats estàvem" - deia un avi al parc, i continuava - "aquesta crisi és una putada, però posarà les coses a lloc, perquè així no podíem continuar. Sap greu. Sempre paguem els dèbils, els més pobres, però quan més fotuts arribem a estar, la neteja serà més fonda, perquè hi ha molta màfia, molts xanxullos i molta gent aprofitada i sense escrúpols."  Mentres deia això, jo recordava les retallades en la Sanitat i els xollos intocables. Sanitat és el 37% del pressupost de la Generalitat i en el seu pressupost propi, menys del 50% són sous i despeses bàsiques per mantenir els serveis (aigua, llum, telèfon,...) L'altre 50% són acords i factures que paga la Pública a mútues i hospitals, despeses de farmàcia, d'anàlisis clínics fets per tercers, lloguer de serveis externs, etc. I em pregunto: perquè només retallen en personal i en serveis bàsics? Sanitat i Educació, dos potes de la societat del benestar.  

Afegir més arguments de la necessitat d'un estat propi és pedagògic, però comença a ser un avorriment. Amb la modificació de la Constitució, la negació del govern espanyol a situar un sostre de solidaritat i no poder ni somniar que un dia baixarem del 10% d’espoli, ... o la negativa a incloure el dret a l’autodeterminació en la reforma o l’atac constant, gairebé definitiu a la llengua, etc, tot això també crea desafecció.

Voldria què hom fos conscient de la greu situació econòmica, com quan visitem un lloc llunyà i pobre, i tornem a casa impregnats d’aquella sensació d’haver recuperat el sentit veritable de la vida i el valor real de les coses. No cal viatjar per fer-ho però, perquè l’home pot exercir l’abstracció i l'entorn, a voltes, supera la ficció.

Un món de contrastos i equilibris. Un món que canvia constantment a una velocitat tant gran, que és impossible assimilar les novetats, sobretot tecnològicament. Geofísicopolíticament, un joc apassionant, però segueixen havent guerres i fam, que contrasten amb fets com el descobriment del genoma humà que ens omple d’orgull de raça. Un món on els col·laborants són segrestats, malgrat la noble causa, per diners i per altres raons que mai s’expliquen.

Barreges de Bé i del Mal, de Llum i de Foscor, de Blancs i Negres, del Nord i del Sud, i pel mig els contrastos i els matisos, els equilibris i les casualitats. És per això que encara hi ha lloc per l’esperança, perquè és a les nostres mans poder incidir en els models que volem de convivència. “No dubtis mai que un petit grup ciutadans compromesos pot canviar el món, de fet, sempre ha estat així”. Aquesta frase de l’antropòloga Margaret Mead, sempre la tinc present.

Avui, les notícies van plenes de la Grècia de la crisi, no de la històrica ni la filosòfica. Alguns volen fer un referèndum per saber si els ciutadans grecs volen seguir dins de l'euro o sortir. Altres no volen que es faci, perquè és una traïció al concepte d'Europa. I jo em pregunto, ¿com pot ser que Grècia, que ha rebut dos o tres injeccions de diners del fons europeu que no arriben de lluny als 100 mil milions, tingui un deute de 280 mil milions amb els bancs europeus i algun d'americà? Molt fàcil: són interessos dels interessos d'interessos que han creuat l'Atlàntic potser varies vegades.

Amb les dades del PIB a la mà, Catalunya té prou entitat com per ésser considerada estat, però no ho és. I sentir les notícies sobre Grècia, a banda de tot, em genera un cert sentiment d’enveja.

D’entreteniment i de certesa. Més obvietats.

Menorca és un d’aquests llocs que et permeten desconnectar i recuperar la veritable mesura de les coses. També hi ha discoteques i força activitat nocturna per a la disbauxa i el “mogollón”, pels sopars a la fresca i per gastar-te la pasta en resum, de mil maneres, com a Eivissa, o a Salou, o a Lloret, etc, que esdevenen capitals de la temporada estiuenca.

Però Menorca manté un caire tranquil, si vols, que costa molt de trobar a altres indrets. Un lloc comú pel repòs, a la remor de les onades i amb un got de pomada ben fred a la mà (gin Xoriguer amb llimonada) La quietud de Menorca és difícilment comparable i li dona avantatges davant les cel·les de Montserrat o de Poblet o del Santuari de Lord, també recomanables per a la reflexió. En aquests llocs vas a cercar l’espai i les condicions mentres que a Menorca, te les trobes.

I sense voler, ja penses en tornar-hi aviat, amb el viatge més ben planificat, al juliol o al setembre, perquè a l’agost hi ha massa gent i vols gaudir de tot sense aglomeració. I penses en preveure el lloguer d’una barca per fer la volta a l’illa farcida com està de cales i de coves feréstecs i solitàries. I en aquest procés obert d’imaginació es van barrejant les coses i comencen a aflorar temes. Els primers íntims, com si fessis una mirada a l’interior i després inevitablement cap enfora, desordenadament.

Més de 29.000 nens ja han mort de fam a la “banya d’Àfrica” des del juny i aquí aliens a aquest drama, gaudint de les vacances entre calderetes de marisc i ensaïmades. És normal? Sí, és normal. En aquest món que hem parit i hi vivim, aquestes coses ja passen. Convivim en aquesta mena de contradicció. És just? No, no és just.

Mentrestant les darreres informacions econòmiques europees ens diuen que el Regne d’Espanya es troba ben fomut, afegint que el seu “rescat” seria inviable atesa la dimensió i el volum de diners necessaris. Divendres passat la prima de risc espanyola (el nivell de confiança dels préstecs entre països que pren el model alemany com a referència) s’elevava fins valors del 420 i tancava a 369, mentres l’italià acabava a 373, per primer cop superior a l’espanyol, la qual cosa provocava alleugeriment a uns quants perquè: “mal de muchos, consuelo de tontos” – que deia la meva àvia. Tot mirant el far d’Artrutx a Menorca, se’m va acudir que les situacions de Grècia, Portugal, Espanya i ara també Itàlia potser no són casuals i simplement està pujant la frontera física de la pobresa a Europa, si més no, el seu “transfer”. Quants pobres calen per fer un ric? – reblava una “piulada” d’ahir. Fins i tot els Estats Units, paradigma del capitalisme, té un deute brutal del qual els xinesos controlen el 70% començant a influir en la política nord americana. La dreta s’ha enrocat i el demòcrata Obama ha hagut de reduir les prestacions socials i permetre el blindatge dels impostos dels rics per protegir-los.

Tot sembla quedar lluny del ciutadà, si ens ho mirem des de la petitesa, des de la immediatesa i alguns creuen que no hi ha res a fer sinó esperar els esdeveniments. Per sort, no obstant això, sempre hi ha una part de la societat civil compromesa amb la comunitat, que actua com a petites cèl·lules vives, actives i participatives. Els Indignats del moviment 15-M són un exemple, com també ho són els pares i mares que participen activament a l’escola dels seus fills per millorar la qualitat, o els ciutadans que s’impliquen políticament amb voluntat de servei, etc. I així podem anar sumant demostrant certa la frase que tant m’agrada de la Margaret Mead: “no dubtis mai que un petit grup de ciutadans pensants i compromesos poden canviar el món. De fet, són els únics que ho han aconseguit sempre”

A Catalunya, els independentistes també són gent que no es conforma. Darrerament ha crescut la consciència ciutadana sobre el dret de decidir i les enquestes ja parlen d’un 43% de favorables. Abans la gent es moria de malaltia sense saber exactament de què, però ara gairebé totes tenen un nom i els catalans i catalanes, com a poble, sabem que ens morim d’espoli fiscal i de maltractament. És allò de l’acudit: “ara que hem aprés a dir Independència, l’anomenen Supervivència?”

Una barca de vela mediterrània passa just darrera del far i el sol es pon. Quina imatge de postal, per Déu! ... Suggereixo als directors de cinema catalans que comencin a generar històries de llibertat i la èpica suficient per poder visualitzar la normalitat pluricultural independentista. Perquè si s’ensorra econòmicament el Regne d’Espanya i els catalans tirem pel dret, no arribi el moment de la mandra i a molts els pesi més la motxilla dels seus orígens ancestrals, que no pas el futur dels seus fills. És una idea, des de Menorca.

VINT MIL MILIONS (20.000.000.000) DE BARRES DE PA

Comptant a 1€ el preu d’una barra de pa, el dèficit fiscal anual dels ciutadans que vivim a Catalunya respecte l’estat espanyol resulta escandalós. Els catedràtics d’economia que elaboraven les balances fiscals per la FUNCAS (Federació de Caixes d’Estalvis) parlen de 23 mil milions de dèficit anual, en canvi el Conseller Castells només reconeixia 16,5 mil milions. Sigui quin sigui el número, 20 mil és un bon promig i és una quantitat molt gran, són molts zeros, són moltes barres de pa d’1€.

I la cosa financera influeix, perquè el meu forner diu que si li compro cada dia mil barres de pa (365 mil barres), me les deixa a 0,85€ en comptes d’1€. I si li compro  1 milió de barres al dia durant els 365 que té l’any, me les deixa a 0,60€. És a dir, el fet de tenir els diners recaptats, dona marges.

Entre molts altres arguments, els econòmics agafen volada i alguns estan descobrint l’Estaca de l’avi Siset.  Benvinguts  ... tots, tothom! El que era un abús que feia ràbia, ara amb la crisi i la manca de futur pels ciutadans de Catalunya, condemnats a pagar els excessos dels altres, la seva discriminació i la mala gestió,  està esdevenint una qüestió de supervivència.

I en aquesta situació, va creixent la consciència social i l’independentisme es va normalitzant, però el meu amic Joan F. m’envia unes reflexions de l’Ayn Rand (Alissa Zinovievna Rosenbaum) que m’amoïnen:

“Quan per produir necessitis el vist i plau dels que no produeixen res; quan els diners flueixin vers els que trafiquen amb favors; quan percebis que molts s’enriqueixen amb suborns i influències més que pel seu treball i que les lleis no et protegeixen davant d’ells sinó el contrari, són ells els protegits; quan vegis que la corrupció és tolerada i la honradesa es converteix en un autosacrifici, aleshores podràs dir, sense por d’equivocar-te, que la teva societat està condemnada.”

Serem capaços de reaccionar?

El moviment dels indignats ha estat neutralitzat pel poder de l’estat amb policia infiltrada i agitadors professionals. No veig que aquesta sigui la sortida. Cada cop és més clar que la solució passa per fer més efectives les eines democràtiques i els polítics, malgrat semblar sovint que han perdut l’oremus, són els únics que poden treure’ns de l’atzucac.

Si volem endreçar aquest país, cal una renovació i un canvi de les maneres de fer política per recuperar els valors imprescindibles. Valors com l’esforç, o la igualtat d’oportunitats o la justícia social. Donar valor a la honestedat, a la transparència, al compromís i sobretot a la proximitat. Aprofitar l’experiència, però sense fer un tap a la força emergent atès que són els únics que poden provocar els canvis necessaris.

I les barres de pa, com que l’endemà ja són dures, no serveixen per alimentar un poble. Nosaltres ens estem plantejant allò del pa congelat, la insubmissió fiscal, vull dir. Per coure-les quan ens calgui i repartir-les. Podríem fer baguets, o rodons de pagès,... o pastissos, ... o escoles, hospitals, o millorar la indústria, les jubilacions, la vivenda, ...  Perquè 20 mil milions anuals de barres de pa donen molt de sí.

Bon profit!

Desconfiem del polític que no dubta mai. I del que adoctrina i té respostes per tot

La força de la gent que governa als municipis sota l’aixopluc d’unes sigles, esdevenen alhora el capital més preuat pels seus partits. Tots els ciutadans i ciutadanes que governen des de la proximitat d’un ajuntament i alhora formen part d’un grup més ampli, supramunicipal, comarcal, nacional, esdevenen els garants del partit al qual representen, doncs el retro alimenten amb el realisme del dia a dia i l’enriqueixen. Mantenen el partit al corrent de les necessitats de la ciutadania, de les seves dificultats, de les seves mancances, de la seva opinió. No hi ha res més saludable per ells, pels partits, que tenir molts dels seus militants, amics i simpatitzants a governs municipals. I si la corretja de transmissió funciona bé, sens dubte arriben a ser forces importants pel País quan arribem al més alt nivell, és a dir, al Parlament de Catalunya.

És per això que penso que la força municipalista d’esquerra republicana és el seu valor més preuat. M’agradaria poder dir que és una obvietat i que així ho entenen els altres partits, però no, no seria veritat. Potser ho diuen, però no funcionen prioritzant la veu del territori a l’hora de valorar i prendre les seves decisions. Les decisions es solen prendre a Madrid, en uns casos, o en altres, deixen que persones rellevants del partit, que no s’equivoquen gairebé mai, que no dubten i que ho saben tot, les prenguin. El territori, no sol ser determinant, menys en el cas d’esquerra republicana (i altres excepcions honorables). I ara, el partit de Macià i de Companys, amb els seus 80 anys d’història es troba en un punt d’inflexió, d’emergència, en el sentit creixent de la paraula. Ja veureu.

Primer perquè malgrat les dificultats internes i el no haver sabut trobar la “comunió” amb molta de la ciutadania, mantenim el 15% de les alcaldies de Catalunya i 1.413 càrrecs electes amb zones com la Catalunya Central i les Terres de l’Ebre on s’ha mantingut la presència o fins i tot ha crescut.

Segon perquè havent superat els problemes interns i resolts molts dubtes, sense adoctrinar ningú, esquerra republicana inicia un procés congressual a l’octubre per a la renovació del seu lideratge, i Catalunya millorarà en el seu conjunt. Atès que altres puguin explicar els seus millors resultats, no tinc cap dubte que estem davant d’un fenomen esperançador pels que volem justícia social i sobretot l’estat propi.

Tercer perquè l’independentisme és un moviment social i ciutadà de caràcter transversal i crec que l’aposta de la nova direcció anirà a prioritzar-lo i liderar-lo, perquè no podem conformar-nos a ocupar un espai polític limitat parlant de “l’Esquerra Nacional” (confio).

Quart perquè renunciar a liderar l’independentisme i voler ocupar “l’Esquerra Nacional” ens aboca a una “lluita” amb ICV per disputar-nos les esquerres a Catalunya. L’independentisme transversal demana sumar i no disputes. 

Cinquè perquè renunciar a liderar l’independentisme que un 43% de la ciutadania ja demana, és cedir a CiU el protagonisme de la lluita per l’estat propi, i tots sabem que per a CiU, això no és prioritari. Abans va el concert econòmic, diuen, mentres pacten sense escrúpols amb el PP, el dels recursos d’inconstitucionalitat, per seguir retallant en sanitat, educació, etc.

Sisè perquè prioritzar la independència no exclou seguir defensant els valors d’esquerres i republicans.

Setè perquè actualment les polítiques venen donades per les directrius europees (fronteres, moneda, comerç, exercits, etc) I a Catalunya,  com a Comunitat Autònoma, ja no podem gairebé ni parlar de dretes i d’esquerres sino d’una centralitat escorada a un costat o a l’altra.

I vuitè, perquè la majoria de les bases d’esquerra republicana de Catalunya, creiem que cal fer un esforç definitiu. És el que hem estat demanant cada cop que ens hem manifestat, o hem participat a les consultes sobre la independència, sempre de manera transversal,  sense apropiar-nos de cap sentiment què, d’altra banda, no ens és tampoc exclusiu, sino compartit amb el 43% de la ciutadania de la qual formem part.

I tot això succeeix quan molts pensen que ficar-se en política, avui dia és una cosa que no s’acaba d’entendre.

“Eppur si muove!” (... i malgrat tot, es mou!)

(... més obvietats)

En els darrers dos anys, el poble català s’ha mogut (... i amb força!). En aquest moviment, la gent d’esquerra sempre ha estat present, a totes les manifestacions per la reivindicació nacional i defensant els drets socials, des dels ajuntaments, des de les nostres petites seccions locals, des del carrer, implicats i participatius, socials, associatius fent teixit, actius, al costat de molts altres. Que quedi clar: al costat de molts altres.

80 anys d’història donen molt de sí. Esquerra Republicana ha perdurat gràcies als valors i als sentiments que li donen uns fonaments profundament sòlids i que formen part de la personalitat de molts ciutadans, ja sigui per la via de les seves arrels o per contacte o per la simple adopció lliure, com pot ser el cas de molts immigrants vinguts en les successives onades dels 60, dels 70, ...

Quan fa només uns dos anys es va introduir a l’àgora de l’independentisme el terme “transversal”, també hi era la gent d’esquerra. Per mi, la clau de volta on va cristal.litzar el concepte va ser un 7 de març de 2009 a la manifestació de 10Mil a Brussel.les. Amb molts i molts altres catalans (insisteixo), vam caminar pels carrers de la capital on es troba el Parlament Europeu, d’una manera transversal, participant plegats en un projecte comú: exigint el dret a l’autodeterminació, internacionalitzant el cas català i denunciant el nostre conflicte no violent amb l’estat espanyol.

Ja en aquells dies, esquerra no era visualitzada com a referent d’aquell espai enorme que semblava que li hauria de ser propi. No es volia polititzar la iniciativa, però la sensació d’un buit polític d’algú capaç d’aglutinar, era tant trist com evident. La moguda va ser gran, emocionant, èpica, i la idea d’estar assistint a un moment històric, ens va aclaparar a molts (i guardem un record molt entranyable).

Com deia, a les reunions i a les converses amb altres companys i companyes parlant del partit, sempre acabo dient que tots els entrebancs han estat necessaris i que formen part d’un procés. El desgast d’esquerra, per exemple, ha estat compensat sobradament pel creixement de la consciència nacional, pels debats oberts en el sí de la societat i en el dels partits com CiU, PSC i ICV. En aquest moment, creix la convicció que s’està produint un punt d’inflexió i que avancem inexorablement cap a un nou Estat més just i més lliure, i nosaltres estem més preparats. Tot forma part d’aquest procés imperfecte i dinàmic.

Un procés maduratiu i integrador. Un procés on ha intervingut la gent d’esquerra des de dins de la riuada dels 10Mil a Brussel.les, i a les consultes, a les iniciatives legislatives populars (ILP’s), a la concentració a Ginebra davant l’ONU, al LipDub de Vic, a les Marxes de Torxes, a la manifestació del 10J, a tot arreu, sempre, al costat de molts i molts altres que no són d’esquerres ni republicans, evidentment.

I com a gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, ara encetem una renovació del partit al Congrés de l’octubre. Un pas més del procés. Un nou repte que esdevé “fase crítica”. I ens sortirem, aconseguint que sigui un projecte obert, integrador, ampli i de consens, al servei del País, com diu l’Oriol Junqueras, persona de prestigi i capaç que s’ofereix per liderar-lo i ens il.lusiona a molts (em permeto aquest excés d’opinió des del respecte i sense desmèrit cap a altres companys i companyes candidats). ERC ha de ser ben forta perquè els catalans i les catalanes recuperem la malmesa autoestima com a poble i també a nivell individual, i ens reconciliem amb la memòria històrica sumant sentiments, atrevint-nos a ser qui som mirant al futur amb confiança.

Tothom hi és convidat, vols venir? El camí és prou ample.

Els impostos i tu, i jo, i tothom

Avui estreno aquest blog i em fa molta il·lusió. Sóc de moure’m molt, els que em coneixeu ja ho sabeu, però sempre vaig barrinant i també m’agrada omplir de pensaments els blancs del paper (també el virtual). Aquells que vulgueu, feu una ullada de tant en tant, encantat, i també de sentir la vostra opinió. I els que no, tant feliços!
L’altre dia vaig escriure al meu mur del facebook:

Què són els impostos? ... doncs són el deute que hem de pagar tots i totes els ciutadans per renovar i seguir gaudint de la inversió feta pels nostres pares i els nostres avis.

És una definició casolana però certa en la seva senzillesa. La vaig agafar del llibre que estic llegint d’un dels gurús americà dels demòcrates, el George Lakoff. Ell explica les diferents interpretacions d’aquesta definició que pot fer la ciutadania atenent el seu origen, els seus valors familiars, les seves idees polítiques i fins i tot els seus interessos personals. (Us el recomano, “No pensis en un elefant!” – Alerta! amaga un contingut inquietant, tot molt cognitiu)

Com deia, una part dels ciutadans pensem que els impostos són una necessitat, un compromís, la garantia de gaudir de la societat del benestar, etc. Ho veiem des d’una òptica col·lectiva, comunitària. Entenem que som tots i ens sentim d’alguna manera integrats, relacionats, generalment per raons de la proximitat (la històrica, la cultural, etc) Creiem que cal tenir cura dels desvalguts i que la vida pot fer un gir inesperat i trobar-nos nosaltres mateixos en situació dependent. Els impostos són un gran invent, però s’han d’administrar bé, també és cert.

Altres ciutadans en canvi creuen que els impostos són una xacra. Diners que s’inverteixen pel benefici col·lectiu però no d’una manera racional i justa, perquè no tothom hi col·labora i sovint van a parar a gent que no s’esforça, que ho té fàcil vivint de l’esforç d’altres i s’aprofiten dels que penquem. I aquests ciutadans també creuen que ha d’existir la beneficència, per aquells que de veritat no poden pagar-se el menjar, o la sanitat, o l’escola dels seus fills, però sempre a mínims. Amb menys impostos, molt millor. I si barregem la immigració, si la barregen, el còctel ja és servit.

Coses que em ronden, que penso - qui diu que ja no existeixen les esquerres ni les dretes?

Llegint al gurú, la primera visió, és clar, representa als demòcrates americans i la segona als republicans -inevitable establir el paral·lelisme aplicat a Catalunya, el nostre àmbit natural. És obvi. A la vida tot acaba sent una obvietat, però cal dir-ho, com un t’estimo de tant en tant.

En resum, crec que la desafecció envers la política i la manca de credibilitat dels governants fa un mal favor al primer model, el d’una societat pensada per garantir el benestar de tots i totes, amb l’esforç col·lectiu. I el descrèdit beneficia al segon, aquell que convida a restringir el teu entorn, a envoltar-te dels comuns depreciant la resta, la diversitat. I prou que hi ha de casos de corrupció. La dreta s’ha instal·lat impunement en l’escàndol passant a donar-li estatus de normalitat política.

Ens falla doncs l’administració. I crec que a les dretes ja els està bé baixar impostos, perquè tot i aprofitant-se del sistema, sempre poden portar els seus a gaudir d’una millor atenció mèdica, o fer-los menjar millor, o donar-los una formació acadèmica de nivell en escoles de certa elit, etc.

I crec també que la solució passa per dues coses: seguir lluitant pels valors d’igualtat, de justícia i de fraternitat i alhora, fer-ho des de la proximitat d’uns límits territorials assequibles basats en la consciència com a poble. Hi ha qui creu que aquests valors són caducs, nascuts al segle XIX i propis del XX. Jo en canvi crec que són vigents i la millor base de convivència. Pel que fa a la dimensió i a l’extensió de l’àmbit, crec que ha de ser el de les fronteres del meu país, evidentment integrat dins del marc de la unió europea.

Com diu l’Oriol Junqueras, tot és molt complicat, un joc d’equilibris, però el camí és clar. El George Lakoff al seu llibre, amb una macro visió del món-mundial, també explica el perquè del vot de molts què, tot i pensar d’una manera i tenir uns ideals, acaben donant suport a qui representa els contraris. Una pista: els interessos personals dels votants i la credibilitat de la oferta.

I tu què en penses dels impostos?