Benvingut 2013!

Tinc un amic que viu a Karlsruhe, Alemanya. Hi viu i hi treballa, però no se sent alemany ni vol ser-ho. Tant és així, que segueix empadronat a Blanes per poder venir a votar i exercir de català. Karlsruhe és una ciutat del districte federal de Baden-Wurtemberg, seu del Tribunal Constitucional Federal Alemany (Bundesverfassungsgericht).

Mantenim certa "correspondència electrònica" i em sorprèn que un analista de riscos reputat com és ell, afirmi categòricament que Catalunya serà un nou estat d'Europa. Ho fa des de la distància, de manera asèptica, lògica, objectiva i democràtica.

Reconec que la ciutadania s'està activant, que alguna cosa ha canviat, probablement incentivada per la crisi i la pressió. Durant molt de temps hem sentit dir als governants que el poble és madur per decidir i he desconfiat. He desconfiat perquè he constatat que estem sotmesos a manipulació mediàtica i a control social, a interessos econòmics que ostenten el poder. I també he constatat la dificultat que sovint ha demostrat la societat adormida, instal·lada en el cofoisme, en la prudència, digerint la corrupció i la injustícia amb prou feines sense queixa, cada cop més tancada en sí mateixa, incapaç de reaccionar. Darrerament ja no és així.

Sociològicament, el fet que els sentiments i els anhels sobirans del poble català hagin perdurat durant tant de temps i tantes vicissituds no pot explicar-se si no és que es tracta d'un nacionalisme de caire cultural i no polític (faig meves les paraules de l'Hilari Raguer). La manera de fer i de viure, els costums, la tradició, la història, la llengua, etc, i la capacitat de conviure i de recollir el llegat "forester" dels immigrants dels anys 60, 70, 80, tot plegat, més que les aspiracions polítiques transitòries, han permès configurar una societat normal i compacta en la seva diversitat. La història recent de Catalunya demostra que aquest ha estat un nacionalisme acollidor, integrador, que s'ha anat enriquint i que ha evolucionat mentre  patia alhora els esforços, també històrics, de la repressió i els intents d'assimilació procedents dels successius governs de Madrid. Així, encara és més clar l'èxit. L'èxit de ser i estar, que diu el Toni Albà, perquè no depèn d'ideologies sinó de la gent, del poble. I ara que tot remou, es perfilen les condicions polítiques que, al cap i a la fi, són les que determinen en democràcia.

A les darreres eleccions al Parlament hi ha hagut un alt percentatge de participació i la majoria de ciutadania ha fet confiança a partits que defensen el Dret de Decidir, com a pas previ a una República Catalana, a la creació d'un Nou Estat d'Europa. Aquests partits són CiU, ERC i les CUP, que tenint posicions compartides sobre aquesta aspiració legítima, són alhora ben diferents i representatives ideològicament, si ho mirem en relació a l'eix dreta-esquerra.

Catalunya ha viscut un procés complex amb naturalitat. Ha estat un procés que ha sorprès a molts: ¿quin dissenyador s'anava a imaginar que la dilució dels anhels i sentiments d'un poble, acabaria per enfortir el substrat? ¿Qui podia preveure que els milers i milers de persones que van haver d'emigrar a Catalunya els anys 50, 60, 70 i 80, procedents d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, etc, i ara també els seus fills i néts, acabarien arrelant i fent seva la consciència nacional catalana sense haver de renunciar a les seves arrels?

En el recentment constituït Parlament de Catalunya, al costat dels que representen un futur engrescador de recuperació de l'estat del benestar i de l'economia, hi ha un sector difícil de contextualitzar en el nou escenari. N'hi ha els que diuen sí, però no. N'hi ha que diuen no, però sí. I també els que volen seguir com sempre, mesells i vassalls, captius d'un govern llunyà que no ens respecta perquè no ens estima. Massa poc espai per a tanta sigla!. Aquest sector l'ocupen ICV/EUiA, el PSC, el PP i Ciutadans. En el procés de transició nacional que hem encetat, caldrà veure com es posicionen. D'alguns d'ells espero que sàpiguen interpretar bé el canvi de la partitura i entenguin que si no reaccionen, la tendència dels seus vots serà a la baixa, perquè a mesura que passa el temps, la gent es cansa i la població envelleix. Aniran perdent pistonada. El moment de construcció és irreversible i demana la presència i l'esforç de tots. Si no és així, alguns s'acabaran diluint i desapareixent.

La llista de greuges i d'abusos que ha patit Catalunya per part de l'estat espanyol és tant llarga, hi ha tants d'arguments, que fins i tot els més escèptics acaben entrant en sintonia, ni que sigui egoistament apel·lant a la supervivència. Com a darrera mostra, l'estat espanyol exigeix a Catalunya el compliment del dèficit pressupostari autonòmic que només es pot abordar amb reducció de la despesa, és a dir, aplicant més retallades socials que repercuteixen directament sobre les persones. Paral·lelament, l'estat impedeix el control dels ingressos i demostra un cop més la seva mala fe aprovant un nou impost al 0% per protegir els bancs i les entitats financeres. Així impedeix que la Generalitat pugui recaptar per aquesta via, i poder minimitzar l'impacte social. Està passant mentre la vaca catalana que és el 16% de la població de l'estat i ja aporta més del 22% a la caixa de l'estat espanyol, està patint alhora un espoli fiscal de 16 mil milions d'€ anual i un incompliment crònic d'inversions en infraestructures, etc.

D'un temps ençà, la societat catalana s'ha mobilitzat. Va passar pel davant dels polítics l'11 de setembre del 2012 i va marcar el camí. El nacionalisme cultural ha estat amatent des de fa centenars d'anys i ara ha agafat embranzida multitudinàriament, plural i transversal.  La manifestació de 10Mil catalans i catalanes a Brussel·les el 7 de març de 2009, la manifestació del 10 de juliol de 2010, el fenomen de les consultes sobre la independència, la tasca de l'Òmnium, d'entitats diverses i darrerament les accions de l'Assemblea Nacional Catalana, tot suma.

De tot això el meu amic d'Alemanya no en parla. Diu que vist fredament, la independència és l'única sortida per Catalunya. Que la participació del 55% en un referèndum està garantida. Que la recent majoria al Parlament demostra que serà un nou estat d'Europa. I que mentrestant, solidesa i solidaritat amb els que ho estan passant malament. Que ve un període de resistència i només ens cal un copet més de ciutadania, un altre, perquè els polítics facin el pas.

El Futur de Catalunya: Viabilitat de l’Estat Propi

El debat “El Futur de Catalunya: Viabilitat de l’Estat Propi” de divendres passat a Castellbell i el Vilar va reunir quatre representants de partits polítics: el Josep Vives de CiU, el Dionís Guiteras d’ERC, el Joan Canongia del PSC i el Fernando Sánchez del PPC.

Un dels tertulians va dir que era necessari ser molt curosos en aquests moments, tant els que defensem l’Estat Propi” com els unionistes, i que la voluntat democràtica determinarà el nostre futur. Va afegir que no existeixen veritats absolutes i que si hi ha algú que les fa, és perquè està mentint o perquè és un ruc. Comparteixo aquest punt de vista, i és per això que el senyor Canongia em va desconcertar força. No el tinc per ruc. És un home d’àmplia trajectòria política i en canvi va fer un parell de sentències del tot equivocades.

Durant una de les seves intervencions, el senyor Canongia va justificar els desajustos fiscals de les comunitats autònomes espanyoles, explicant les diferents capacitats de generació de riquesa que tenen. Concretament va parlar del dèficit fiscal que pateixen la de Madrid, Catalunya i les Illes Balears, afirmant que sempre ha estat així i que canviar això demana un procés extremadament complex de reformes que passen per dissolucions de les Corts, noves eleccions estatals, nou Congrés, etc. I va posar com exemple el model federal alemany que permet que hi hagi länders que paguen una quota de solidaritat a altres, in saecula seculorum (por los siglos de los siglos). De fet, va arribar a afirmar categòricament que hi ha concretament un länd molt ric, que paga gairebé totes les mancances dels altres.

Res d’això és cert. Quan ha convingut, els dos partits espanyols majoritaris s’han posat d’acord i han fet esmenes a la Constitució.

Pel que fa a l’exemple alemany, l’11 de novembre de 1999, el Tribunal Federal de Garanties Constitucionals d’Alemanya va dictar sentència en el procediment iniciat a instància dels länders de Baviera, Baden-Württemberg i Hessen contra la Llei sobre la compensació financera entre la Federació i els länders, de 23 de juny de 1993, modificada el 17 de juny del 1999.

La impugnació es basava en els efectes inconstitucionals de la regulació del sistema de compensació, ja que els länders amb un potencial econòmic i financer més elevat, acabaven el procés d’anivellament amb uns ingressos per habitant per sota de la mitjana. En canvi, els länders que partien d’una situació inicial desafavorida eren els que, al final, tenien un índex d’ingressos per habitant més alt, per sobre de la mitjana (els casos de Bremen, del Sarre, de Brandenburg  o de Saxònia-Anhalt, entre altres). Un desequilibri econòmic i financer ben conegut a casa nostra a partir de la publicació de les balances fiscals de les comunitats autònomes.

A diferència de l’estat federal alemany, la Constitució espanyola no està dotada de procediment ni d’eines per a la correcció de l’anivellament econòmic ni financer. La correcció d’aquest anivellament passa per la voluntat política del govern central de Madrid, i les autonomies només poden fer que pagar els impostos i esperar. A diferència de l’afirmació que  va fer ahir el senyor Canongia,  a Alemanya o a altres països organitzats federalment  o confederal, existeix una regulació econòmica i financera de la solidaritat. Una solidaritat “limitada” en quantitat i en temps, només excepcionalment superior al 4% del PIB interterritorial. I quant existeix una situació d’injustícia, es pot recórrer als mecanismes de regulació. Al Regne d’Espanya hi ha unes autonomies condemnades a arrossegar un pes addicional que en temps de crisi impedeix prendre les accions necessàries de recuperació de l’economia productiva.

La Sentència del Tribunal Federal va tenir en compte un repartiment més just de l’IVA entre la Federació i els länders. Per mitjà de la Llei de compensació financera, les modificacions van comportar una pèrdua de participació en el percentatge corresponent a la Federació i un augment en els dels länders denunciants.

També es va revisar l’equilibri horitzontal i la distribució de recursos amb un càlcul que atenia la capacitat en funció de la població ponderada i avaluant la superior necessitat de recursos per part de determinats länder , per exemple, en concepte de ports marítims. El mandat de compensar adequadament el diferent potencial financer, prohibeix una inversió de l’ordre dels länders, de forma que els que tinguin menys potencial passin a tenir-ne més que no pas els länders obligats a compensar.  És a dir, la compensació financera és aproximadora i no anivelladora, diu la Sentència.

Per acabar, existeixen les transferències federals complementàries que tenen com a finalitat corregir de forma addicional l’anteriorment exposat (IVA i equilibri horitzontal). S’atribueixen a determinats länder per diversos conceptes: sanejament de pressupostos, despeses extraordinàriament elevades de direcció política i administració central, etc. El principi federatiu d’igualtat de tracte i els criteris aplicatius determinen i estableixen els límits pel que fa a la quantitat i a la durada.

El senyor Canongia va confondre l’auditori amb aquestes afirmacions errònies. Tampoc no va aportar cap solució a la greu situació d’injustícia social que pateix Catalunya en un debat sobre “El Futur de Catalunya”.

No crec que sigui un ruc el senyor Canongia, com deia. M’ha fet la sensació què simplement ha perdut l’oremus per uns minuts, com els passa als seus companys del PSC darrerament. Sembla que tots els mals els venen d’haver -se desconnectat de la realitat del País perquè són incapaços d’adonar-se, com en aquest cas, que el model federal alemany no té res a veure amb el model  autonòmic espanyol. I com aquest, podríem analitzar altres afirmacions que fan.

Tampoc no reconeixen que els socialistes del PSOE que han governat dues legislatures, no han demostrat cap eficàcia ni eficiència per fer canviar les lleis espanyoles ni la Constitución per corregir l’espoli quan manaven. Per no fer, els socialistes catalans ni tan sols han defensat sempre els interessos dels catalans a Madrid, perquè han votat en ocasions diferent del mandat del Parlament de Catalunya, inclús quan ells mateixos aquí hi havien estat d’acord.

Fonts:

Informe sobre la Sentència del Tribunal Constitucional alemany sobre el sistema de compensació entre els diferents länder.

Montse Bassols i Santamaria DG Programació Econòmica i Dolors Feliu i Torrent Gabinet Jurídic del Departament d’Economia, Finances i Planificació Departament de Governació i Relacions Institucionals

“Aceituneros altivos”

Només va transcendir una part de la frase que va etzibar el President Pujol fa molts anys, encara que no era seva:  “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. Una reflexió sobre la cohesió i convivència. Però l’important era el que venia després: “ ... i qui en vol ser”. L’hem sentida força vegades aquests darrers dies.

Avui, la realitat de la nostra Nació sense Estat és complexa i el pensament independentista divers, molt tendre, sovint de butxaca, legítimament i pragmàtica, sobretot ara, però les paraules del President Pujol ressonen i amplien la noció de pertinença. Anys enrere, els partits majoritaris com CiU i PSC, potenciaven paral·lelament accions que anaven en contra d’aquesta idea aglutinant i manipulaven políticament el sentiment d’enyor de molts ciutadans immigrants. Per exemple, es donaven ales (diners) a entitats com la FECAC (Federación de Entidades Culturales Andaluzas), la de les Casas Regionales i la Feria de Abril a Can Zam, a Santa Coloma de Gramanet, després de passar per Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat i Barberà del Vallès. Una entitat tancada, la FECAC, amb vocació d’intervenir en la política, que va intentar consolidar sense èxit el PSA (Partit Socialista Andalús) a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 obtenint només dos escons.

Feries d’Abril emulant la sevillana. Vots emocionals captius que no afavorien la integració, ni l’enriquiment cultural, ni la normalització social, ni la normalització de la llengua, sinó el contrari, marcaven diferències, línies vermelles entre els uns i els altres. La FECAC va ser fundada per un militar franquista també vinculat als orígens d’Alianza Popular a Barcelona, el Teniente Coronel Linares, i perdura, fino en mà i “casetas”.

Un temps important del nostre passat recent que va originar una resposta potent i amb sentit comú entre la gent de les onades migratòries, la “clase obrera”, quan Paco Candel, Ignasi Riera i Josep Maria Huertas Claveria, entre altres, van denunciar la xarxa i la manipulació consentida. Estem parlant de l’Àrea Metropolitana, sobretot. Aquest contrapunt va consolidar en una Associació anomenada “Els Altres Andalusos” que, sense renunciar a la seva història ni als llegats culturals, van ser capaços d’entendre els canvis a les seves vides. Bienve Moya, Lluís Cabrera, Pedro Morón, etc, van ser cabdals en aquest moviment.

Diuen que sense CiU no serà possible avançar en el camí cap a l’alliberament nacional, però això demostra una visió molt limitada. Hi ha que diu que els bancs i els financers ostenten el poder veritable, i que el canvi passa per saber trobar l’encaix econòmic internacional, amb el compromís de seguir estirant d’Espanya, econòmicament, durant uns anys. Alguns que no sabem d’aquestes qüestions, tendim a pensar (perquè així ens ho van ensenyar de petits), que existeix la justícia social i que la sobirania és del poble. Un poble nou, que ha canviat i ha crescut, capaç de decidir el seu futur democràticament si hi ha amplia majoria social, com diu la Carta fundacional de l’ONU. Així, pren més sentit la segona part del missatge: “és català qui en vol ser”, perquè introdueix la possibilitat de decidir, un repte, i a hores d’ara, afegim: “... i el que sigui capaç d’estar”. És una diferència substancial, ser i estar. Estar esdevé la defensa de la dignitat, els drets com a persones, un deure generacional també.

La gent que pensa com “Els Altres Andalusos”, hereus dels nouvinguts a Catalunya de l’Exposició Universal  del 29, o posteriors, que amb prou feines parlen el català perquè no poden salvar la tanca de la llengua materna, però que han tirat endavant aquí les seves famílies i senten els fills i els néts parlar català amb normalitat, que no reneguen del seu passat però valoren i fan seva la terra que els ha acollit, i la cultura, i les tradicions; ells són la clau. Perquè ells, ja són nosaltres, en aquesta societat diversa. No hi ha distincions, entenent el nou concepte de catalanitat, de poble i de nació. No són ells sinó nosaltres, perquè parlem de generacions volent ser i estar.Ser català no és un xollo i, malgrat tot, hi ha esperança en el futur. Ara bé, estar català..., això és molt complicat. Ens ho hem de guanyar amb el compromís social, democràtic i nacional. Aquest és un dels èxits d’aquesta Diada Nacional, la nombrosa presència dels “Nous Andalusos”, dels “nous catalans”, dels xarnegos amb carnet com en Bienve Moya, activista cultural, Premi Nacional de Cultura Popular de la Generalitat el 2009, socialment compromès i independentista, que va fer el parlament de la Marxa de Torxes per la Independència al meu poble, Castellbell i el Vilar (Bages). A hores d’ara, la ciutadania va per davant dels dirigents polítics. La societat catalana ha evolucionat i els governants necessitaven que els marquéssim el camí. Ho hem fet a cop d’estelada, massivament, aquesta Diada Nacional. Tant de bo, el President Mas tingui el coratge i l’encert “d’interpretar els sentiments i els anhels del poble” com ho va fer el President Macià.

I ara què?

Quan faig pronòstics acostumo a errar-la, així que no em mullaré. Només compartiré alguns pensaments i ja direu.

Dimecres passat em vaig llevar amb un nus a l’estómac. Hi havia sessió al Parlament per debatre el tema del “pacte fiscal”, que ens afecta molt i molt als catalans. Tot feia pensar que CiU s’arronsaria i cediria, com ho ha fet tantes i tantes vegades, pactant un acord de mínims amb el Partit Popular i el PSC.

Pels que vivim a comarques, el Parlament ens queda lluny, però imagineu-vos com de lluny queda Madrid, i el mal que fa veure com des d’allà condicionen la nostra acció política, la nostra vida i supervivència com a poble. Fa mal, perquè la nostra representativitat la trobo egoistament escassa, més, si alguns d’ells són merament sucursalistes.

Imagino que la crisi que patim obeeix a molts factors. N’hi ha que posem l’accent en uns i n’hi ha que ho fan en d’altres.

N’hi ha que parlen de la globalització i del desplaçament de l’eix econòmic mundial cap a l’Orient i els països emergents (la Xina, la Índia, el Brasil, etc) i de l’envelliment del model econòmic europeu. D’altres  ens ho mirem amb menys perspectiva i cerquem les solucions des de la immediatesa. Tot és molt complicat, però com a ciutadans, l’únic que sabem del cert, perquè aquesta és l’educació que hem rebut i els valors que tenim, és que la solució passa per treballar, per la honestedat, per la justícia, per defensar la dignitat de les persones, per la cura dels malalts, per l’atenció als dependents, per una educació d’una qualitat que faci desenvolupar i madurar els nostres fills, esdevenint actius i participatius dins la societat, i molts etc, fins a configurar un imaginari que ens fa llevar del llit cada dia pensant què paga la pena la vida i l’esforç. Aquesta simplificació simplista demana un entorn, un marc de respecte i de convivència, i la cultura, en el nostre cas la multiculturalitat, fa de “super glú”, d’element cohesionador de la diversitat.

Tornant al Ple del Parlament, dimecres era una jornada important que va esdevenir en “Històrica”, quan cap a quarts d’onze del matí va començar a córrer per la xarxa que CiU s’alineava al costat d’ERC i d’ICV-EUiA, i s’aprovava un “pacte fiscal” a l’estil de “concert econòmic” del País Basc i de Navarra, on la recaptació dels impostos dels catalans quedava a càrrec d’un organisme propi, així com la gestió, la liquidació, la inspecció i la disposició.

A Madrid s’han posat les mans al cap. La resposta ha estat d’un menyspreu gairebé insultant a la nostra màxima institució que representa legítimament a tots els catalans i catalanes. No acceptaran el concert econòmic, és clar, ja ho sabíem. D’aquí la importància històrica de l’acord al Parlament, doncs s’inicia un procés irreversible d’autonomia real que ens portarà a separar-nos efectivament i a constituir un “ens” independent que tècnicament tindrà estatus propi. Naixerà un nou estat, a l’aixopluc dels tractats internacionals i del Dret a l’Autodeterminació dels pobles, recollit a la carta fundacional de les Nacions Unides. No sense esforç i salvant moltes dificultats. La unió i complicitat dels catalans esdevindrà imprescindible.

Sempre he cregut que a l’empara del seny, Convergència Democràtica de Catalunya ha estat el partit del conservadorisme recalcitrant,  dels porucs. Dels que sempre negocien amb habilitat però que acaben renunciant al tot i es conformen. Dels condemnats a comerciar sempre, incapaços de bastir el seu propi destí, molt menys el del poble que representen, i d’aquí la sorpresa de dimecres, que ens omple d’esperança.

CiU ha fet un pas. S’ha desmelenat amb la decisió del Parlament sobre el pacte fiscal empesos per la conjuntura asfixiant. I allà estan fent costat els dos partits d’esquerres que prioritzen el benestar de la ciutadania i els serveis públics en clau de proximitat. CiU, amb aquest pas que acaba de fer, ja té coberta la seva quota d'independentisme durant mesos, però aquest cop no els servirà la seva mestria en moure’s bé en la indefinició, perquè els esdeveniments els aniran empenyent.

Caldrà una ERC i una ICV/EUiA responsables, fent costat al nostre Govern i alhora actuant ferms de punta de llança els propers mesos. Sempre hem estat els camàlics. I ara, garants del procés, fent front i contenint la desfeta dels drets socials, democràtics i nacionals del govern espanyol que ens està portant a les portes d’una revolta popular. El múscul espanyol ens apretarà molt i la màquina mediàtica dels “Mundos, Razones, Intereconomias i COPES”, més enllà fins i tot i “si cabe” de l’“ABC”, faran feina molt bruta (de fet ja han començat) i alhora, serà crític que els nostres mitjans de comunicació propis estiguin a l’alçada i no caiguin en la temptació d’afegir llenya.

A nivell de la ciutadania, el creixement del sentiment independentisme resulta evident. En molts casos reactiu davant l’espoli, i també alternatiu, com a única sortida que ofereix un punt de llum al final del túnel. Però no oblidem que tot plegat, encara que tendre, remou les consciències i provoca la reflexió i genera pertinença.

Dijous a Cardona, l’incombustible Joan Tardà, diputat al Congreso de los Diputados, ens explicava que estem patint una desfeta de la societat del benestar i dels drets laborals, sense precedents. Que l'atur i la desaparició dels serveis bàsics, amb la tendència a la privatització i la immoralitat instal·lada a la política espanyola, ens arrossega. Que l’economia productiva que genera riquesa i llocs de treball ha cedit l’espai a l’especulativa, àvida de diners públics com els del fons de la Seguretat Social que són per pagar les jubilacions, etc, i tot plegat ens aboca a un futur molt pitjor pels nostres fills. Molt més enllà del que podem imaginar i ser conscients.  En aquest sentit i amb aquesta conjuntura, la responsabilitat dels republicans, tant dels d’ERC com dels que comparteixen els nostres valors de justícia social, fraternitat i d’igualtat, és ser-hi al davant, ben a prop de la gent. I com fer-ho? Doncs liderant els canvis, sense complexos. Posant seny i essent valents.

Maquiavel va dir allò que remou per discutible: "el fin justifica los medios". Ho dic perquè no tinguem mala consciència i ens esforcem en aprendre a caminar per la fina línia d'aquesta praxis i el nostre lema "tot no s'hi val". Ja fa dies que parlem de la situació del PSC, de la seva desfeta, no sols electoral sinó ideològica i a alguns se'ls fa políticament la boca aigua somiant en canibalitzar el seu electorat orfe, doncs no cal ser un especialista per veure que han deixat un buit important. El problema del PSC és un problema d’aparell circulatori dels dirigents socialistes, perquè s’han desvinculat de les seves bases. És normal i legítim que els seus votants facin confiança en altres alternatives que els representin millor. Fa temps que la ciutadania és lliure, i el pensament també. Tant sentir parlar de “refundar”, m’agradaria que el PSC ho pogués fer, però molt em temo que no serà possible, perquè el seu ADN està marcat pel federalisme, i els seus votants han comprovat que amb Espanya, des del respecte, és impossible.

Aprofito per dir una obvietat que ara esdevé de vital importància a tots els implicats. Més enllà dels partits polítics, dels sindicats i d’un parell o tres de diaris locals del Bages, hi ha vida. De fet, hi ha LA VIDA. Són les persones que no militen enlloc. I les entitats i les associacions culturals, esportives, aeròbiques i paracaigudistes, etc , que les mouen originàriament altres interessos, com per exemple, el veïnatge, els petits projectes de felicitat que també costen esforços i mals de cap. Aquests ciutadans decidiran. Són els ciutadans anònims els que determinaran democràticament el futur. En canvi, els que som també ciutadans però políticament compromesos i actius ens devem al poble. Tant senzill com això. I quan ens queixem de la manca de resposta de la ciutadania i de que està desactivada, hem de recordar què probablement es deu a l’acció de neutralització viscuda molts anys, i hem de recordar també que el municipalisme no arriba sempre als debats de clau nacional malgrat la pateixen. La resta és culpa nostra, del personal que ocupem les hores gairebé a diari fent reunions de gestió a cop de fluorescent. Què volem? Què pretenem? Convocar una concentració ciutadana i que s'ompli la plaça per la gràcia divina d’uns quants mails i unes piulades? Cal sortir al carrer, companys. Com quan estem en precampanya electoral, però sense aquell estrès, amb imaginació. És molt saludable, gratificant i també productiu, des del punt de vista dels honorables interessos que volem defensar. I per això cal obrir espais, abocar-nos a projectes atractius i engrescadors compartits, com el que tenim entre mans ara, de l’abast i l’horitzó que obre l’aspiració d’hisenda pròpia per Catalunya que ha declarat el Parlament. Ho comprovem al mercat, a la perruqueria, al bar fent el tallat, al forn de pa, ... a la cua de l’oficina de l’atur.

Per acabar, un toc d’atenció als cosins germans, obert al diàleg:

Quan la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) condiciona la seva presència i participació a les assemblees locals de l’ANC, que estan bastint el teixit ciutadà per recolzar l’acció política, per què pel sol fet que hi hagi socialistes i convergents col·laborant prescindeixen de ser-hi? Quina mena d’unitat popular demostren?

Quan Solidaritat (SI) és incapaç d’entendre que la societat és diversa i que les regles del joc són democràtiques i ens cal consens, per què critiquen als que perseguim el mateix objectiu? Com poden votar en contra la proposta de concert econòmic al Parlament al costat de Ciutadans (C’s) amb el que significa?

Per tant, tots hem de fer un pensament, perquè és imprescindible que ens trobem. Fins i tot els extrems, si ens estimen aquesta terra acollidora.

Dit l’anterior, demanaria amplitud de mires perquè venen temps complicats. La tardor serà decisiva. El 13 o el 14 d’agost s’acaba el PIRMI (darreres prestacions d’atur de 400 euros que reben les persones sense recursos econòmics) i molta gent que malviu es trobarà desvalguda del tot. I ens trobarem empreses petites i mitjanes, que conformen el nostre teixit productiu, que hauran de tancar, no per manca de comandes, sinó per la incapacitat de fer front a la pressió fiscal. Tardor calenta. Centenars d’arguments.

Tard o d'hora, el Govern de Catalunya haurà de prendre decisions que a la força incompliran la legalitat constitucional espanyola. CiU es troba atrapada en el seu propi seny, perquè no hi ha més sortida que tirar cap endavant.

Això s'ha d'explicar i procurar normalitzar com a part del procés iniciat. Com també explicar que les accions de qualsevol salvament, sigui del tipus que sigui, passa per recollir primer els supervivents, és a dir, als catalans. També, com deia en Tardà a Cardona, a la Unió Europea li convé una Catalunya forta, que recuperi la seva capacitat productiva i els nostres joves en edat de ser ja adults, comprendre que no són fills de burgesos sinó de treballadors i que la seva dignitat se l’han de guanyar treballant i lluitant, fent país.

I ara què? Doncs no ho sé. Sembla clar que el més important és el camí que queda per fer a partir d’ara. Hem arribat davant del cim. Ens hem acostat prou i el tenim a tocar, però ens queda el tros més cabró, per empinat i per la dificultat tècnica. Confio en els catalans i catalanes.

Més obvietats. De Fum

Quan era estudiant treballava a un estanc per guanyar uns pocs calerons. Feia 4 hores diàries amb el compromís d’acudir a qualsevol hora que em truquessin, per descarregar el camió (“la saca”), perquè no hi havia manera de preveure el dia ni l’hora.

Era el temps que la “picadura” i els Celtas ja anaven de baixa. Entre els Rex, 46, Ducados, Winston i Marlboro (mai he entès la “r” pel mig), quan algú demanava Chester sense filtre o Dunhill, ho trobava novedós. Els que compraven Camel m’encuriosien, per aquella història que havia sentit dels soldats nordamericans al Vietnam, que els donaven un kit petit de medicaments, una barreta de xocolata i un Camel i au, a morir-se matant persones a la selva.

Quan venia “la saca”, tots a córrer. El fill de la mestressa i jo suàvem la cansalada descarregant aquell immens forat negre inacabable de caixes i més caixes de tabac. Per cert, tirant mà de la memòria, recordo que vaig assistir al naixement del Lola i del Fortuna, i del Nobel, el primer baix en nicotina. Els sibarites demanaven Ducados en “cajetilla” de cartró dur i no tou, i el despreci del Winston en funda de paper, perquè es feia malbé a les butxaques dels pantalons. I recordo els mentolats, el Kool, que més aviat demanaven les dones. I els Montecristo del núm 5, del 3 i del 2, o les “faries”, els puritos Reig, els Rosslï, etc. Tota una cultura del tabac de l’època de les expenedories, del paper timbrat, dels segells, les lletres i dels Certificats Mèdics que teníem a una carpeta de gomes de color marró a sota del mostrador.  Em deixo moltes marques comercials. Que ningú s’enfadi, són records, i els records són selectius, ja se sap.

Era un estanc important, dels primers amb cava pels puros, la qual cosa ens donava un toc selecte. Un estanc de barri amb clientela que venia de lluny. Què més es podia demanar?

La llicència d’expenedoria era llogada a una vídua de funcionari franquista. Funcionava així. I els problemes els teníem amb els fills d’aquesta senyora gran perquè, conscients del xollo, cada dos per tres volien més diners i amenaçaven en traspassar el negoci. Nosaltres els dèiem que si tibaven massa, destaparíem el xanxullo i se’ls anava el xiringuito en orris, perquè la franquícia era amb la vella i no amb els seus descendents. Era un joc d’estira i arronsa on la picaresca tenia molt paper.

Recordo quan rebíem una trucada (un “soplo”) d’algú de Tabacalera avisant d’una pujada de preus propera. La mestressa posava en marxa el dispositiu de restriccions i alhora, feia una comanda bestial, per comprar abans de la pujada i omplir el magatzem. Quan venia un bar, si en volia 5 cartrons li donava només 2, i si volia un, li deia que s’estava quedant sense i que aguantés amb 5 paquetets, pels clients més fidels, com feia ella, i que de seguida que tingués més, l’avisaria.

Tot mentida. Arribava “la saca” i les caixes omplien el magatzem fins el sostre, que era molt alt, i els passadissos interiors. Quan ja no n’hi cabien més, anàvem deixant una caixa cada dos graons de l’escala d’accés al seu pis (vivien a sobre del negoci), arribant al rebedor. Muntanyes de caixes de tabac contingut esperant la pujada per ser venuts. Cada pujada del preu era un regal del cel, perquè després el veníem més car i això era bo per la caixa. Ètic des del punt de vista dels nostres clients? No, és clar, però el negoci era i és, el negoci.

Fa un moment he sentit a la ràdio que el Jordi Ausàs, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, detingut pels mossos per un afer relacionat amb el contraban de tabac, diu que no reconeix cap dels càrrecs dels quals l’acusen. I han dit que s’han trobat uns 14.000€ en tabac a casa seva.

Expert en el tema, com veieu, he fet quatre números i m’he adonat que estem parlant de “peccata minuta”, doncs es tracta només de 7 caixes de tabac. (14.000€/4,2€=3.333 paquets de tabac à 3.333 paquets/10à 333 cartrons/50 per caixa à 6,66 caixes).

Crec que passar tabac per la frontera d’Andorra l’únic que significa és que algú s’estalvia pagar impostos al Regne d’Espanya. Els andorrans ja venen de tabac a Espanya, és un dels seus recursos econòmics, però val a dir que permeten als ciutadans passar una quantitat per l’aduana sense impost, amb limitació de cartrons, segons tinc entès. Si l’únic del que es pot acusar al Jordi Ausàs (i no vull trivialitzar) és d’evitar pagar els impostos saltant-se la llei, doncs què faran amb els centenars de catalans de la Marxa per la Independència de l’Assemblea Nacional a les Terres de l’Ebre, que avui mateix anaven prenent les banderes espanyoles de tots els ajuntaments per on passaven saltant-se la llei. O què faran amb els milers i milers que hem fet el #novullpagar a les autopistes, o amb els empresaris que han començat a fer insubmissió fiscal pagant els seus impostos a la Generalitat i no a l’Esta Espanyol, etc.  Que ens engarjolin a tots. No hi ha canvis si no es salten o s’obvien algunes lleis.

A més, si es tracta d’una banda organitzada de sis persones de la Seu conxorxats que han tret tabac andorrà d’estranquis, de veritat que fa malfiar-se de l’abast polític que te la notícia, amb la que ens està caient a sobre. Perquè en una societat democràtica i justa, qui la fa la paga, però amb els casos de corrupció oberts i els imputats lliures, només puc fer que dubtar de la presumpció d’innocència de la pròpia justícia, que per mi ha perdut bona part de la seva credibilitat.

Jordi, una forta abraçada des de Castellbell i el Vilar.

Municipis per la Independència

Torno de Girona de l’Assemblea de l’Associació de Municipis per la Independència representant el meu poble Castellbell i el Vilar. En entrar a l’Auditori, he fet una ullada per buscar coneguts i he vist el Dionís Guiteras, alcalde de Moià. Tenia un seient lliure darrera i m’he instal·lat. En seure, unes quantes cares conegudes s’han girat i m’han somrigut: l’Eudald d’Avinyó, el Ferran de Cardona, el Josep d’Artés, el Xic de l’Estany, el Pep Romero de Sant Feliu Sasserra i el Ramon d’Oló, tots ells companys d’Esquerra Republicana del Bages. A la taula que presidia l’acte, la Laura Vilagrà de Santpedor. A mida que transcorria l’assemblea de l’AMI, he vist pel Twitter que la Conxita de Navarcles també hi era, i el Ramon Planell de Sant Joan de Vilatorrada.

Alguna cosa s’està movent al país, és evident, d’un temps ençà. Quan a principis del 2009 preparàvem la manifestació a Brussel·les, va ser la primera vegada que vaig sentir parlar de transversalitat i d’externalitzar el conflicte no violent català anant davant del Parlament Europeu. Milers i milers de catalans i catalanes vam omplir la capital belga i ja la policia d’allà, avesada a rebre actes reivindicatius de tota mena, quedava sorpresa en veure tanta gent i tant pacífica i alhora feliç i convençuda. Va ser una festa. Com anècdota, dir que el cap de la policia secreta amb el que vam acordar l’itinerari i la graella, es va voler quedar una estelada que portava el Jacint Valls.

El 2006, l’enquesta del CEO parlava d’un 13% de ciutadans catalans a favor d’un referèndum d’autodeterminació. El 2009, abans de la manifestació a Brussel·les,  era poc més, un 13,64%. I avui és un 51%.

Durant l’assemblea s’han votat i aprovat l’informe de gestió, el Pla d’Actuació pel 2012, els pressupostos de l’Associació pel 2012. També s’ha acordat donar suport als municipis petits davant l’anunciada “Propuesta de Ley Reguladora de las Bases del Régimen Local del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas”. També s’ha votat i aprovat incorporar els ens submunicipals a l’AMI: consorcis, entitats municipals descentralitzades, mancomunitats, districtes, etc, i un Manifest per la Independència de Catalunya que diu que som responsables de la decisió del poble català a través de les institucions locals que els representen i que volem convocar un referèndum per la Independència quan constatem la voluntat clara dels catalans i catalanes de posicionar-se clarament a favor del Sí. Això serà quan hi hagi un nivell de municipis adherits que sumin una població suficient per garantir el 51% de població votant i un 55% d’aquests vots favorables.

Tot tant suau i planer semblava poc creïble i la polèmica ha esdevingut amb una moció de suport al govern pel tema del “Pacte Fiscal”. Diferents veus s’han alçat, d’una manera responsable, per fer palès l’objectiu primer de l’AMI: Associació de Municipis per la Independència,  i s’ha modificat el text obviant la paraula “pacte” i també “concert”. L’AMI només manifesta que dóna suport al Govern en la negociació i diu que no acceptarà acords de mínims perquè tenim un històric d’incompliments. Volem la plena sobirania. Fins i tot els més crítics s’han abstingut en la votació i pocs hem votat en contra. Ho explico perquè fins i tot algun mitjà d’informació proper (Nació Digital – Quico Sallés) ha volgut fer notícia malbaratant l’esforç ideològic per la unitat de tots els assistents. Sembla mentida que estem tant lluny i alhora tant a prop del Pedro J Ramírez de “El Mundo”.

Em venen al cap les paraules de l’Oriol Junqueras: “... enmig de les especulacions sobre conceptes com pacte fiscal, concert econòmic o quotes de solidaritat, alguns pretenen ignorar que al Parlament de Catalunya ja hi ha un acord, votat amb majoria absoluta, sobre com ha de ser aquest finançament. És l’acord que CiU, ICV-EUiA i ERC van aprovar en la comissió parlamentària sobre el Concert Econòmic de la passada tardor. El concert econòmic és el mínim dels mínims que aquest país necessita. Esquerra Republicana està convençuda que els catalans necessitem prendre les regnes del nostre futur, i que això passa, almenys, pel control dels nostres impostos, però que només es garanteix amb un estat propi, amb la República Catalana. No ens fa por quedar-nos al marge d’un acord aigualit, rebaixat o desnaturalitzat. Preferim estar al costat del 80% dels nostres conciutadans que reclamen controlar els seus impostos que no pas al costat de les direccions de tres partits polítics”.

Dionís Guiteras de Moià, Eudald d’Avinyó, Ferran de Cardona, Josep d’Artés, Xic de l’Estany, Pep Romero de Sant Feliu Sasserra, Ramon d’Oló, Laura Vilagrà de Santpedor, Conxita de Navarcles, Ramon Planell de Sant Joan de Vilatorrada i en Pere Culell de Manresa... Em recorden noms formulats a l’antiga, quan hom era algú, i m’encanta. M’omple d’optimisme i de confiança en el futur del nostre país.

El 71% de municipis del Bages adherits a l’Associació de Municipis per la Independència i els seus 95% d’habitants que contenen... tot plegat uns 190.000 catalans i catalanes, som la força de xoc, la punta de llança. Diuen que les Terres de l’Ebre també tenen bons percentatges, però ens manca molt més.

El Baix Llobregat i el Barcelonès s’han destapat i han iniciat la seva “creuada”, aprofitant l’avinentesa, amb els seus 3 milions d’habitants.

Tant de bo, no podem defallir.

Més obvietats. Control Social

Això de la crisi dóna molt de sí. Dissabte passat, la Generalitat va posar en marxa el cobrament d’un euro per recepta. El pagarà tothom fins a un topall de 61 €/any i només aplica a Catalunya. A l’estat espanyol (amb la salvetat d’Euskadi i Navarra que tenen concert econòmic), es parla del “co-pagament” i consistirà en pagar els medicaments en funció de la renta, la declaració d’hisenda. No sabem si quan entri en vigor aquesta normativa espanyola, els catalans haurem de pagar doble, com sempre, l’euro i el co-pagament, perquè la història ens demostra que pot passar, perquè a Madrid no tenen cap mena d’escrúpols i sí molta necessitat de diners. Només cal veure, si ens hi volem fixar, el cas de l’espoli fiscal 16,5 mil milions anuals tirant curt, o del greuge del pagament dels peatges de les autopistes a Catalunya (a sobre pagant les deficitàries de la circumval·lació de Madrid), o la manca d’inversió en infraestructures (carreteres i xarxa ferroviària de rodalies), o el pobre finançament dels ajuntaments, on encara descompten el fiasco dels pressupostos generals de l’estat del 2008 i del 2009, etc, sense entrar en el boicot del PSOE i del PP al “Corredor del Mediterrani”, la via natural d’accés a Europa de les mercaderies provinents del mercat asiàtic per Algeciras.

I el que no explica “l’Aida” a Telecinco ni el Pablo Motos a “El Hormiguero”, ni tampoc no diuen els “Informativos” de cap cadena d’àmbit estatal, és que el govern espanyol ha tirat mà fins i tot del fons de reserves de la seguretat social per pagar les pensions, i ha convertit el 90% en “Bonos del Tesoro” per fer baixar la prima de risc. Diners ficticis però comptables que han desaparegut. La piràmide demogràfica té forma de barret cap al 2030, amb molta gent que s’haurà fet gran i pocs per sota per sostenir la seva despesa de jubilats, molt menys si s’han polit les reserves procedents de la cotització a la seguretat social.

Diuen que les crisis són moments d’oportunitats. I tant!

Oportunitat per descobrir el malbaratament dels diners públics. Hi ha centenars d’exemples de la mala gestió i és per això que el Regne d’Espanya no té cap credibilitat a Europa. El govern s’ha estat beneficiant dels ajuts econòmics de la UE per omplir les butxaques d’uns quants i fer vies d’alta velocitat sense lògica ni sentit de país, com la de Cuenca-Toledo amb només 9 passatgers al dia, que ja han hagut de tancar. Fins i tot, el recorregut més utilitzat, Madrid-Barcelona  amb 5 milions d’usuaris/any, encara és deficitari (li manca un milió més de viatgers per deixar de ser –ho).  Com deia un avi del poble: “... ja va bé la crisi, la patirem els de sempre, els de baix, però si és prou greu, servirà per posar ordre als de dalt, de tanta merda que hi ha i podridura.” I és que no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

Si seguim les piulades del Pere Aragonès, diputat d’ERC al Parlament, no cal prendre laxants. Aquest home va seguint les despeses de l’estat que publica el BOE i hi ha veritables joies, des de centenars de milers d’euros gastats per arranjar jardins d’una llunyana ambaixada, fins al cost més que milionari de “La Casa Real”, o els Ferraris regalats per un xec  àrab al rei Borbó i valorats en 500.000 euros, que no consten registrats com a Patrimoni Nacional.

Fa temps que a les trobades amb alguns companys, ens queixem de la manca de reacció per part del poble davant tants greuges, en general, i tothom sembla compartir la sensació que a les mogudes per la defensa i/o la reivindicació social, cultural i nacional, sempre som els mateixos. Per donar-nos ànims, ens diem allò de: “poc a poc va creixent la consciència”, “cada cop som més”, “no hem de defallir”, “la tasca de la nostra gent a municipis, propers a la ciutadania, és molt rellevant”, “les coses sempre les mouen uns pocs”, “l’independentisme s’ha normalitzat i és damunt la taula”, “mai havíem estat tant a prop”, ... “Serà ara o mai”, ... I és veritat. Com també ho és el Control Social.

El deute de l’estat espanyol és de 775 mil milions d’euros aprox. El rescat de 100 mil milions a Espanya ha necessitat molts dies per ser reconegut per l’Estat, i no com a rescat sinó com a deure internacional per salvar l’euro. Diners que s’hauran de retornar en unes condicions que no sabem, perquè tampoc els guionistes d’Intereconomia o els seus tertulians, no ajuden a explicar la veritat i enreden la troca dient que la culpa de tot és del Barça i dels separatistes catalans, com abans era dels rojos maçons, contuberniats. Quin nivell!. Ai si s’aturés la fàbrica de fer diners que és Catalunya!   
En quant a les retallades... , si ens portessin a netejar i a depurar, com diu l’avi aquell, ... a acabar amb certes pràctiques i a fotre mà als corruptes, a posar seny, ordre i a poder demanar responsabilitats, ... si la ciutadania veiés que tant esforç ens porta a viure amb dignitat i que la justícia existeix i vetlla per nosaltres i ens protegeix, ... Si hi haguessin canvis profunds en el sistema, aleshores podríem acceptar les retallades, però evidenciem que no hi ha llum al final del túnel, i que és una crisi profunda, no només econòmica, sinó de valors.

Fa uns dies el Joan Frontera em recordava les paraules de l’Ayn Rand que vaig utilitzar a “Vint mil milions de barres de pa. Juliol 2011:

“quan per produir necessitis el vist i plau dels que no produeixen res; quan els diners flueixin vers els que trafiquen amb favors; quan percebis que molts s’enriqueixen amb suborns i amb influències més que pel seu treball i que les lleis no et protegeixen davant d’ells sinó al contrari, són ells els protegits; quan vegis que la corrupció és tolerada i la honradesa es converteix en autosacrifici, aleshores podràs dir, sense por d’equivocar-te, que la teva societat està condemnada”.

Tinc una experiència real i personal que vull compartir. A la fàbrica on treballo tenim una inspecció del “Ministerio de Empleo y de la Seguridad Social” que dura ja tres mesos. L’inspector demana i demana i nosaltres li donem dades, documents, registres, llistats, etc, i de moment no ha trobat res irregular. Gairebé ja ens hem fet amics l’inspector i jo, i em reconeix que té instruccions d’aconseguir calers com sigui, i m’avança que acabarem pactant un percentatge dels diners i llestos. Jo li dic que a Madrid, els empresaris reben la meitat d’inspeccions però que allà recapten el doble, i llavors somriu i em diu que “a Madrid tot s’hi val, allà cola tot”.

I quan arribo a casa i amb la Maria ens expliquem com ha anat el dia i revisem l’agenda del nostre “activisme polític” (i com compaginar-lo amb la família), ens adonem que alguna cosa no va bé. I Chomsky plana sobre els nostres caps i es fa molt real.

Aquest lingüista, filòsof i activista americà nascut el 1928, que segons el New York Times “és el més important dels pensadors contemporanis”, té unes teories inquietants que encaixen perfectament en els fets que estem vivint i que donen cos a la Teoria del Control Social per la via de l’estratègia de la distracció, com ell l’anomenava fa 70 ó 80 anys.

-  Pel “Control Social”, cal disposar d’un element primordial, “l’Estratègia de la Distracció del poble”. Això demana poder distreure l’atenció pública dels problemes importants i dels canvis previstos, tant dels polítics com dels econòmics. Es farà servir la tècnica del diluvi massiu d’informacions insignificants. Caldrà doncs evitar que el públic s’interessi pels coneixements essencials en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, etc. S’ha de mantenir el públic ocupat, constantment, sense temps per pensar, distrets dels problemes socials reals, generant consum escombraria - us sona?

- Si afegim que la degradació de la classe política és essencial, ens trobem desactivats i mal vistos socialment aquells que en definitiva haurien de liderar la resistència civil davant d’aquestes pràctiques. També convé la seva substitució, dels polítics d’alt nivell, sempre que sigui possible, instal·lant en els càrrecs persones afins o “peons” agraïts.

Encara filant més prim:

– Cal crear problemes i després oferir solucions (acció-reacció). Aconseguir que la ciutadania sigui la que demana les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple, deixar que s’intensifiqui la violència urbana o fins i tot, organitzar atemptats, per tal que la pròpia població demani incrementar i endurir les polítiques de seguretat en detriment de la llibertat.

Recordeu els indignats del 15-M? Van aconseguir portar debats socials i econòmics a peu de carrer i van plantejar algunes solucions amb sentit comú. Els desnonaments, per exemple, de ciutadans que es pensaven que tornant el pis al banc ja era suficient i descobrien que havien de tornar el pis i seguir pagant les hipoteques, ... tot recordant (i denunciant) quan els bancs eren amics i finançaven les hipoteques fins a atorgar el 80%, i oferien a més un crèdit personal paral·lel per moblar el pis o comprar-te un cotxe? Els indignats van qüestionar la manca d’ètica del sector financer i de la banca, i què ha quedat a la memòria de la ciutadania? Contenidors cremats i vidres trencats, gràcies a l’estratègia de distracció dels mitjans d’informació i a uns quants infiltrats dins del moviment. Només una certa simpatia ciutadana, que no evita una consciència col·lectiva de rebuig, passat el temps, per bruts i conflictius. Té nassos!

- També es pot crear una crisi econòmica – deia Chomsky fa 80 anys – per fer acceptar a la ciutadania com a mal necessari, l’aplicació de mesures de retallades dels drets socials i el desmantellament de serveis públics.

Al Regne d’Espanya i molt especialment a Catalunya, el benestar de les classes mitjanes estaven posant en perill les diferencies necessàries d’status quo amb la classe superior, potser degut al desplaçament de l’eix econòmic mundial cap a la Xina, la Índia i alguns països emergents del continent Sud Americà com Brasil. La crisi ha arribat a Europa en el moment just i adequat .  Els principals actors i promotors polítics no tenen cap vergonya d’aparèixer als mitjans parlant de solidaritat i de preocupació per l’estat del benestarmentres decreten retallades. El PPC arriba a l’esquizofrènia presentant recursos d’inconstitucionalitat a tot signe d’identitat catalana i de model exitós d’integració social i de promoció econòmica.

 - Per fer que s’accepti una mesura inacceptable entre la població, només cal que s’apliqui gradualment, a poc a poc, esmerçant temps, anys, si convé.  Estem parlant de canvis de conductes i del pensament.

Prou que ho sabem. Anar escanyant, a poc a poc. Fer de la llengua un conflicte, posar en risc el model d’immersió que ha estat definitiu en la cohesió social, amb el milió i mig de nouvinguts sense crear conflictes greus. Propiciar el degoteig d’empreses que es vegin obligades a marxar, i limitar el poder del govern autonòmic, privatitzar, etc, ... i on hi havia motor econòmic, cercar la precarietat laboral, l’atur en massa i salaris escanyats que no garanteixin ingressos suficients. Tot plegat són canvis lents que haguessin provocat una revolució si s’haguessin fet d’una sola vegada.

- Una altra manera per que la ciutadania accepti canvis impopulars és presentar-los com si fossin dolorosos però necessaris, obtenint l’acceptació pública, encara que no siguin immediats. Resulta més fàcil acceptar un canvi futur que immediat. El públic, la massa, tendeix ingènuament a esperar que “tot s’arreglarà aviat” i que el sacrifici exigit podrà evitar-ho.  Això dona temps al poble a assimilar i acceptar el canvi que serà a pitjor, sempre, resignant-se quan arribi el moment.

No us sembla tremendament sospitosa la imatge entranyable del Conseller d’Interior Felip Puig portant el bat de beisbol? ... Això també és Control Social. Fer passar per bo i simpàtic el que només és repressió policial, pura i dura, perquè la realitat és ben diferent.

La realitat són les famílies que no tenen per menjar, els 837.000 aturats, les 19.000 famílies desnonades,  els milers de persones dependents soles i sense ajudes, l’increment del 40% de les llistes d’espera als hospitals, etc. La realitat és que gent pacífica que expressava el  seu descontent per aquests o altres motius assistint a una manifestació democràtica, van perdre ulls durant el desallotjament de la plaça Catalunya, el març de 2012, ara no fa ni tres mesos.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/home-perd-vista-ull-boles-mossos-1616361

I tu, què fas?

Fa feredat seguir llegint els postulats i teories d’en Chomsky, però ens ve a dir coses interessants que hem de saber i tenir en compte. Com la recomanació d’adreçar-se al públic com si fossin nens de curta edat amb missatges senzills, perquè la resposta serà també desproveïda de sentit crític, i així serà més fàcil entrar al nivell del subconscient per accedir a les pors, els desitjos, etc, i poder influir en els comportaments. I de tant en tant un esdeveniment esportiu, com l’europeu de futbol, per poder introduir zitzània ben dirigida i gens gratuïta.

L’Estat Català al segle XXI naixerà en un context on no existeix una dualitat del bé i del mal reconeixible, sinó un maremàgnum d’estats del pensament, de models creuats, pluriculturals i també d’interessos. Hem de ser-hi tots. Des del que va morir per dins a l’Ebre defensant la República, i més tard al llit, com el que era a l’altra riba del riu. També els fills d’en Candel i així, fins els nostres dies.

Podem confiar en la Justícia?

Buscava un pis de lloguer que no fos car i un home del poble em va oferir una ganga. Em cedia una de les seves propietats sense cobrar-me res. Era un pis justet,  però faria la feina - vaig pensar. Desfent-me en  agraïments cap al meu benefactor i com que no hi havia lavabo ni escalfador, vam acordar fer unes petites reformes que pagaria jo. De fet, ell mateix s’encarregaria de fer-les a bon preu, perquè casualment era accionista d’una empresa del ram de la construcció i coneixia professionals. Així, un dia van venir uns operaris i van fer el lavabo amb banyera i també van instal·lar l’escalfador. La cosa es va allargar perquè van aprofitar per canviar la instal·lació de plom per una de coure des del comptador de l’escala fins el darrer racó, i no eren de mida estàndard sinó més grosses. A més, jo amb un plat de dutxa ja feia i m’havien instal·lat una banyera de metre vint!

Després dels tubs de coure, el lavabo, l’escalfador, ... i el porter automàtic, alguna cosa em va començar a preocupar. Efectivament, la sorpresa va ser el dia que el meu benefactor em va voler cobrar el patracol de factures de totes les millores. Li vaig dir que em semblava una bestiesa i que podia assumir les coses que havíem parlat inicialment, però que hi havia altres que les havia fet ell per millorar la seva propietat. Em va recordar que si no pagava, havia de buidar el pis després de l’estiu i que ens veuríem als tribunals. Em va amenaçar dient que les obres eren evidents, estaven fetes, es veien, i que qualsevol jutge li donaria la raó.

Els pèrits de la meva companyia asseguradora valoren les obres de l’escalfador i del lavabo en un import 5 vegades inferior al que pretenen cobrar-me. En resum, estic cardat i només puc  confiar en la justícia.

Aquesta història no és ficció. És una al·legoria del problema que patim els pares i mares, els alumnes, els professors, l’Ajuntament i tot el poble de Castellbell i el Vilar amb la situació del SES Bages Sud. Ens volen cobrar 850.000€ d’unes obres que els nostres tècnics valoren en 180.000€.

Lucrar-se a costa de la bona fe de les persones és una pràctica que ve d’antic, però no vol dir que sigui legítima, legal. També d’antic, Plató ja deia que la justícia és la pauta de la vida de la comunitat, és virtut i no només resposta a res. Les nostres arrels i els nostres valors republicans van per aquí. Gràcies a l’amic David G. vaig llegir l’article d’en Sánchez Piñol on ens il·lustra sobre algunes incongruències del sistema, recordant-nos per exemple que els jocs d’atzar són d’una naturalesa injusta i perversa, lluny de l’esforç, del sacrifici i de la voluntat de superació o de la igualtat d’oportunitats i en canvi l’estat promou la seva insolidaritat, l’avarícia i li fa publicitat amb diners públics. La llei doncs no esdevé avui dia garant de la justícia com alguns l’entenem.

A Castellbell i el Vilar, la comunitat educativa se n’està adonant i l’Ajuntament no vol ni pot acceptar aquest deute econòmic que reclama un propietari/constructor espavilat. El temps de l’especulació i de la bombolla immobiliària s’ha acabat i la indefensió d’un poble, és a les mans d’un jutge molt allunyat en el temps de la saviesa de Plató. Podem confiar en la Justícia?

CAP ON ANEM?



Creixement del Producte Interior Brut a alguns països de l’eix Atlàntic i de l’eix Pacífic segons The Economist, diari americà de referència.

Aquest gràfic ve a explicar que en el període del 2007 al 2012, l’evolució del  creixement econòmic mundial ha experimentat canvis molt substancials. Tant significatius i rellevants, que cal un esforç per entendre que les condicions i els models de vida estan canviant.
Si entenem aquest diagrama, veurem que la dissolució de l’antiga URSS era molt convenient pel govern rus. Van saber veure els canvis de l’anomenada nova geopolítica econòmica i es van treure de sobre la rèmora de països com Kirguizistan, Azerbaidjan, Kazakhstan, Tadjikistan, Turkmenistan, Uzbekistan o Armènia, Geòrgia, Bielorússia, Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia o Ucraïna, quedant-se amb el control dels seus recursos naturals i dels drets de la seva explotació, ja fossin tècnics o contractuals.
Alemanya salva els mobles liderant la UE, fent préstecs tècnics a Grècia per valor de 50 mil milions i xuclant-los desprès 260 mil milions de deute a canvi, per exemple. I si França ha fet el tanoca, no trobo els adjectius per dir el paper que hi juguen Itàlia i el Regne d’Espanya.
Brasil, la Índia i la Xina mereixen un estudi a part. El seu creixement és exponencial i canvia els equilibris de l’economia mundial. La Xina, per exemple, ha comprat el 70% del deute públic dels Estats Units i tenen totes les eines per ensorrar “el somni americà” quan vulguin. Si volen, podran tornar a fer un daltabaix de les borses i reproduir escenes del passat a Wall Street amb brokers i magnats saltant per les finestres. I la Índia, malgrat la penúria de la seva gent, inverteix diners en projectes espacials de primera línia i amenaça en liderar el campionat de la Fórmula 1 sense cap pudor envaint espais conceptuals creats pel gaudi dels occidentals.
El món canvia. Els equilibris sovint injustos s’estan movent i ens porten a un nou ordre.
Això contrasta amb la visió del meu país que hauria de reaccionar deslliurant-se del llast de l’Estat Espanyol que ens espolia i ens maltracta. Però no podem, perquè Catalunya i Espanya tenim una relació desigual. El govern espanyol ens té dominats. Patim una mena de violència de gènere que en realitat és violència d’Estat, abús de poder, dret de conquesta de fa tres segles i tècnicament no som ciutadans sinó vassalls, súbdits d’un rei, que no podem exercir el dret universal de decidir el nostre futur ni el dels nostres fills.
El món canvia però aquí seguim igual malgrat tenir capacitat i talent, condemnats a entendre’ns amb gent mal pagadora que encara ens amenacen i tot! On són els 759 milions de l’addicional tercera? I els diners de les inversions promeses, any rere any, mai no fetes. I els 1.450 milions del Fons de Compensació Interterritorial? ... Amb una mà ens escanyen el coll i amb l’altra ens tapen la boca, perquè l’agressió a la cultura, a la Llengua i a tot el que fa ferum català, els fa nosa (a alguns, urticària).
El món canvia i el futur és dels que saben adaptar-se, però a nosaltres ens priven la oportunitat. I interpretant les dades macroeconòmiques del creixement, també contrasten amb el meu poble, Castellbell i el Vilar. No pel volum, és clar, sinó per les actituds. Hom mira avall, a terra, per por d’ensopegar, vençut, en comptes d’alçar la mirada. Qui dia passa, any empeny. És el costum, és al que estem acostumats. A que les coses mai es facin o es facin malament. El camp de futbol encara s’ha de pagar, les urbanitzacions estan pendents d’urbanitzar, el nou CAP que mai es farà es va dissenyar per fer fotos als plànols i emmarcar-les i no amb criteris pràctics i realistes, l’institut no té ubicació clara pel curs vinent a poc temps de les preinscripcions, mig poble no està connectat al col·lector del clavegueram, i ens fan una vorera amb 18 fanals camí del Burés que valen un dineral i que fan menys llum que el meu encenedor BIC. Som un poble de gent treballadora, humil, bona, solidaria, i de carrers de quarta regional. Quina categoria! Ara be, la crisi ho justifica tot. I abans?... Quan hi havia diners, no hi havia voluntat socialista d’abordar alguns problemes greus. Després han vingut els que tenien voluntat, però quan no hi havia ni un duro! Ara toca gestionar els pocs recursos que arriben al Consistori i passar el plomall al seu programa electoral que a poc a poc ja va acumulant centímetres de pols. Quin poble més complicat i quin nivell de dirigents!
No ens hem de resignar, ni ens hem d’atabalar massa, perquè en definitiva les coses en aquest món sempre les comencen a moure uns pocs i després es van afegint la resta si el projecte és prou engrescador. En fi, el món canvia i nosaltres estem disposats a ser actors actius. I sabem cap on volem anar, sols o acompanyats: cap a una nació més justa, més lliure i independent.
T’hi apuntes?